Crítica — Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma: Desig amb regust a mort

"Si es torna massa real, sempre el pots apagar", es llegeix en un dels cartells de les cabanes del campament a mitjan metratge, quan Kris decideix continuar en aquest espai irreal, nevat i impossible de localitzar amb el Google Maps del seu telèfon mòbil. Li directori estatunidenci Jane Schoenbrun, en aquest espai de fantasia, posa de manifest la qualitat tàctil, sensorial i eròtica de les imatges cinematogràfiques d’aquesta indagació sagnant i autoreferencial sobre el desig queer, la immortalitat dels slashers i la relació visceral entre l’audiència i el mitjà visual.

La investigadora i filòsofa Laura U. Marks concep la noció de visualitat hàptica com la capacitat de proporcionar una experiència espectatorial que descentralitza la visió alhora que apel·la al tacte, l’olfacte o el gust. Marks teoritza sobre la manera en què el cinema s’acosta al públic a través de la pell, de la superfície tàctil que envolta el nostre cos. Més enllà de la identificació amb una figura dins de la ficció, la visualitat hàptica aborda una relació física i corporal entre el públic i les imatges en pantalla.

"No vull limitar-me a mirar. No vull limitar-me a fer una pel·lícula. Jo també vull sentir-la", li suplica Kris, la jove directora encarregada de fer el remake de la franquícia, gairebé com una confessió, a Billy Presley, l’actriu original de la primera entrega. La jove expressa en veu alta un desig més profund, corporal i enterrat que el de dirigir el remake esperat: la urgència d’experimentar en el seu propi cos les sensacions de pànic, tensió i plaer que va sentir el personatge de Billy en una escena de la pel·lícula que va protagonitzar quan era adolescent. Hannah Einbinder i Gillian Anderson encarnen aquests dos personatges dissidents: una, una jove directora que revisa obsessivament l’escena sexual de Campamento Miasma alhora que oculta el seu desig rere qüestions laborals i relacions poliamoroses insatisfactòries; l’altra, una actriu de mitjana edat a l’estil de Norma Desmond que viu a la localització buida i aïllada on va rodar la seva primera pel·lícula.