Crítica — Club Zero: Alimentació inconscient

L’any 2001, l’austríaca Jessica Hausner va debutar en el llargmetratge amb Lovely Rita, un drama coming-of-age que va rebre la menció especial del jurat Fipresci en el Festival Internacional de Cine de Viena. Vint-i-tres anys després, Hausner estrena el seu sisè llargmetratge –el segon en llengua anglesa–, un incòmode film que retrata el món de les sectes alimentàries, ambientant la història en aquest cas en un prestigiós i elitista internat, on arribarà Miss Novak (Mia Wasikowska), la nova professora encarregada d’impartir classes de nutrició a un reduït grup d’adolescents, a qui inculcarà amb gran entusiasme i poder de convicció les infinites bondats del que anomena “alimentació conscient”. 

En les darreres dècades, són incomptables els cultes al voltant del món que promulguen la necessitat imperiosa d’un canvi en la nostra dieta. Sota aquesta premissa inicial no hi ha res que objectar, vivim en la societat de l’excés i el tema de l’alimentació no és una excepció. Una part del planeta menja molt més del que necessita mentre la resta de la població mundial gairebé no pot alimentar-se. El veritable problema arriba quan aquests cultes inciten a deixar de menjar progressivament i, aprofitant-se de la ignorància, inseguretat, falta d’autoestima o problemes d’integració dels seus acòlits, els pressionen perquè canvien els seus hàbits alimentaris de manera dràstica. En resum, “deixar de menjar per començar a viure” és un lema que, encara que sembli descabellat, ha acabat calant en les ments de moltes persones. Aquesta és també la metodologia de Miss Novak: convèncer el seu alumnat que menjar és perjudicial tant per als seus cossos com per al planeta, que el menjar contamina els seus cossos i que només deixant de menjar aconseguiran la plenitud física i espiritual.

Res en la posada en escena o les interpretacions de Club Zero resulta casual. Cap dels plans, cap dels diàlegs. No existeix la improvisació. Tot està coordinat al mil·límetre per generar malestar, per provocar aquest riure incòmode que surt quan comprenem, almenys en part, que de vegades la vida és més absurda del que ens agradaria. Els diàlegs, més que diàlegs, semblen frases tretes del manual d’un coach, d’un vídeo de mindfulness o d’un llibre d’autoajuda. Que resulta impostat? Probablement sí. Que és clarament intencional? Sens dubte. Frases pronunciades per uns personatges que busquen sense èxit l’autenticitat i l’autorealització plena, però acaben sent víctimes de la tosca però efectiva manipulació mental exercida per Miss Novak. Les interpretacions, fredes, artificioses i distanciades, esdevenen una metàfora de l’esperit d’una generació desencantada, sense autèntiques motivacions. Els adolescents que protagonitzen Club Zero són els hereus privilegiats d’un món en descomposició. Un món afectat dràsticament pel canvi climàtic, les guerres o les dinàmiques extractivistes. Un món que sembla apropar-se a la seva fi mentre les classes més poderoses intenten pal·liar el seu sentiment de culpa aferrant-se als consells dels gurus de moda. 

Potser Club Zero no sigui la més subtil ni elegant de las pel·lícules de Hausner, potser no arribi al nivell d’obres com Lourdes (2009) o Amor Fou (2014), però en tot cas sí que suposa un potent revulsiu per a totes aquelles víctimes potencials de sectes que ofereixen solucions miraculoses quan en realitat el que pretenen és acabar amb la vida.