Crítica — Dahomey: Tornar a casa?

El 2002, gràcies als esforços de Nelson Mandela, les restes de Saartjie Baartman van ser repatriades al seu lloc d’origen en Sudàfrica. Van caldre 186 anys perquè aquesta pogués rebre un enterrament digne, després de quasi dos segles en què les seves restes dissecades es van mantenir en una vitrina del Musée du quai Branly de París. Una extensió en la mort de la tragèdia d’aquesta dona que van portar a Europa —on va ser coneguda com la “Venus hotentot”— per convertir-la en un objecte d’estudi i exhibició. En Huaco retrato (2021), l’autora peruana Gabriela Wiener visita aquest mateix lloc i s’enfronta a una vitrina buida, on, sota el títol Momie d’enfant, sol estar exhibit el cadàver d’un nen peruà no identificat. “Tot el que hi ha aquí hauria d’estar a milers de quilòmetres. Incloent-me”, diu Wiener enmig de les col·leccions de civilitzacions no occidentals, conformades en gran part per obres saquejades i robades, exhibides sense senya d’identitat o memòria alguna.

Els exemples anteriors reflecteixen l’empremta viva del passat colonial, diluint les fronteres entre ficció i realitat, que permeten qüestionar les bases sobre les quals s’han construït les nocions d’art, arqueologia, conservació o museu: totes elles institucions eminentment occidentals —i, per tant, blanques i masculines—. En aquest terreny es mou també Mati Diop, amb una obra on és possible identificar dos pulsions, la fantàstica i la documental, que assoleixen el màxim sincretisme en Dahomey. La guanyadora de l’Os d’Or documenta el recent procés de restitució de 26 peces a Benín: tresors reials que, espoliats per França el 1892, durant molt de temps van compartir espai amb Baartman i el desconegut nen de Perú. El segle XIX va ser el dels exploradors i científics (un cop més, homes blancs), de les expedicions i les exposicions universals, del darwinisme social i el racisme científic, dels zoològics humans, de l’espoliació i el tràfic d’esclaus, de la repartició —on França es quedaria, entre d’altres, amb el Regne de Dahomey— i la colonització d’Àfrica. Tot això, com diria Wiener, amb l’excusa del coneixement i la civilització.

Diop al·ludeix a tota aquesta història (passat) i a la ferida colonial que va deixar (present). Ho fa des del pla inicial del film, enfocant els souvenirs de la Torre Eiffel que algun venedor ambulant —i probablement immigrant— exhibeix en un dels ponts que connecten els dos costats del Sena. Aquest gest dialoga directament amb la fetitxizació que denúncia Dahomey: la mateixa que va donar lloc a la creació del quai Branly, abans anomenat Museu de l’Home. Es tracta del procés de treure les coses no només del seu lloc, sinó també del seu context, com molts dels objectes rituals que es converteixen en “obres d’art” o simples “objectes antropològics” i s’ubiquen en espais per al gaudi i el plaer de la mirada occidental. La fetitxizació, en aquest ordre d’idees, implica deshumanització i descontextualització.