Crítica — Diari de la meva sextorsió: Plantar cara al xantatge

Patricia Franquesa és coneguda com a productora del documental La Mami, de Laura Herrero Garvín, i com a directora del documental Oh Dear Sara sobre Sara Bahai, la primera dona taxista i activista pels drets de les dones a l’Afganistan (abans de la tornada dels talibans, és clar). Diari de la meva sextorsió, estrenat a l’últim DocsBarcelona, es el seu segon treball com a directora.

Si formava part de la programació del DocsBarcelona és perquè Diari de la meva sextorsió és un documental, encara que no un documental convencional. Diguem que aquest particularíssim film ens permet conèixer la Pati Franquesa des de dins: des de dins del seu ordinador. Perquè el que explica aquest thriller digital és la història de la pròpia Pati, el calvari que va passar des que li van robar l’ordinador portàtil en un viatge a Madrid. 

“Com a directora de documentals, vaig tenir clar des del primer moment que podia convertir aquest malson en una oportunitat per conscienciar i trencar el tabú al voltant del ciberassetjament sexual”, escriu a la presentació de Diari de la meva sextorsió. Un malson que ha durat anys i que va anar documentant pas a pas, amb missatges de text, correus electrònics, vídeos, papers oficials, denúncies, avisos i converses amb el hacker que la sextorsionava. Tots aquests elements li serveixen per anar construint i recordant el procés kafkià del seu xantatge amb un gran sentit de l’humor i una enorme honestedat.

Abans de seguir un apunt per explicar què és la sextorsió. “La sextorsió és una forma de xantatge en què s’amenaça una víctima amb l’objectiu que faci una acció específica i així evitar que es difonguin imatges seves amb connotacions sexuals. Segons dades recents de la Unitat de Recerca Tecnològica de la Policia Nacional, en dos mesos es registren a Espanya més de 36.000 casos de sextorsió. També les mateixes fonts destaquen el baix nombre de denúncies, en comparació del nombre de casos reals, ja que, sovint, les víctimes no solen denunciar per temor o vergonya.” La Pati sí que va denunciar, però no li va servir massa perquè les víctimes estan realment molt desprotegides davant d’aquest tipus de robatori de la intimitat.

La intimitat és el punt central d’aquest interessant treball que utilitza tots els recursos al seu abast per denunciar un fet delictiu. La intimitat que guardem a l’ordinador i que, de sobte, està en mans de persones desconegudes que poden fer el que vulguin amb ella. Tots els robatoris són desestabilitzadors i et fan sentir vulnerable davant l’agressió, però el robatori de la teva intimitat, la que guardes als teus correus electrònics, a les teves fotos i als teus missatges, és molt més desesperant encara que no tinguis res a amagar.

La Pati, directora i protagonista del documental, utilitza la seva memòria emocional per dibuixar un relat cronològic dels fets que van creant una tensió narrativa. La Pati s’enfronta donant la cara, mostrant l’ocult, desarmant el ciberassetjador en avançar-se al seu xantatge. Però no tothom té la capacitat de sublimar la impotència de la situació i convertir-la en un film inquietant i compartit, perquè el viatge, la investigació de Diari de la meva sextorsió només acaba quan hi ha públic que el veu.  

Presentat el març d’aquest any a l’SXSW d’Austin, Texas, Diari de la meva sextorsió ha estat, a més del DocsBarcelona, al Hot Docs Film Festival de Toronto. Ara s’estrena a sales i serà interessant comprovar com el llenguatge de les pantalles privades, del mòbil i l’ordinador, omple la pantalla d’un cinema.