Crítica — El baño del diablo: Ànimes turmentades pretenent evitar la condemna eterna

Després de dirigir pel·lícules com Goodnight Mommy (2014) o The Lodge (2019), el tàndem format per Veronika Franz i Severin Fiala torna una vegada més amb El baño del diablo, interessant incursió en el folk horror basada en un esgarrifós cas real.

El film parteix d’una recerca realitzada per la historiadora Kathy Stuart i plasmada en el llibre Suicide by Proxy in Early Modern Germany: Crime, Sin and Salvation. El llibre parla sobre la gran quantitat d’assassinats (especialment de nens i nenes) comesos a Alemanya en els segles XVII i XVIII en unes circumstàncies molt particulars i que van ser denominats “suïcidis indirectes”. En una societat altament repressiva i dominada per la religió, les persones que se suïcidaven no podien aspirar de cap manera al perdó dels seus pecats. En canvi, algú que hagués comès un crim sí podia aconseguir el perdó mitjançant la confessió. Per aquest motiu, totes aquelles dones que volien morir sense que la seva ànima quedés condemnada, preferien cometre un crim, confessar-lo i ser executades en la plaça major, en lloc de carregar amb el pecat etern i inesborrable d’haver comès suïcidi. La recerca de Stuart se centra en Alemanya, però aquesta pràctica es va estendre durant dos segles per gran part d’Europa i va tenir com a conseqüència la mort de centenars de nens i nenes.

Ambientada en una petita vila austríaca l’any 1750, El baño del diablo conta la història d’Agnes, una jove aparentment feliç que, després de casar-se amb el seu marit Wolf, veurà com a poc a poc la seva vida es va tornant cada vegada més i més opressiva. Les constants pressions per tenir descendència, el distanciament i la falta d’interès del seu absent marit o el control tant de la seva sogra com de l’església i fins i tot dels veïns, seran els factors clau que desencadenaran el seu descens a la bogeria.

Premiada tres vegades al Festival de Sitges (premi a la millor pel·lícula, premi de la crítica i premi del jurat Carnet Jove) i guanyadora de l’Os de Plata a la millor contribució artística al Festival de Berlín, a més d’altres premis internacionals, la pel·lícula submergeix el públic en un entorn natural bromós, amenaçador i opressiu on la protagonista mai sembla estar fora de perill; ni dins, ni fora de la cabanya on viu junt amb el seu marit. La vida en el camp és dura, però no és ni de lluny el pitjor que Agnes ha de suportar en un entorn com aquest, supersticiós i patriarcal. El fanatisme religiós i el pes dels costums socials que dictaminen el destí d’una dona (cuidar de la casa, tenir descendència, sotmetre’s al marit…) són pressions insuportables per a moltes dones. Entre elles es troba Agnes, víctima innocent del context que resa a Déu per quedar-se embarassada, a pesar que el seu marit no posi molt de la seva part per aconseguir l’anhelada descendència.

El film, amb una atmosfèrica i pertorbadora banda sonora que ha estat composada per la pròpia protagonista (la debutant Anja Plaschg, sota el nom artístic de Soap & Skin), no és especialment explícit, però sí tremendament asfixiant. Una reivindicació feminista disfressada de pel·lícula de terror psicològic; un dens malson que ens demostra que el monstre més amenaçador és, la major part de les vegades, el mateix ésser humà en coaccionar els seus semblants.