Crítica — El desafío de Sofía: El nostre cos, la nostra decisió

Sofia és brasilera, té 17 anys i un futur prometedor com a jugadora professional de voleibol. L’últim que desitjaria en aquests moments és quedar-se embarassada; però clar, les coses no sempre són com ens agradarien i a Sofía, com era d’esperar, el destí li jugarà una mala passada. Al món hi ha 24 països on està terminantment prohibit l’avortament sota qualsevol circumstància i 43 on es permet, exclusivament, per salvar la vida de la dona. Brasil pertany a aquests últims, i interrompre voluntàriament un embaràs pot arribar a convertir-se en un malson que amoïna a milers de dones i porta a la presó a altres tantes. A més, el fervor religiós de gran part de la població provoca que nombrosos grups antiavortistes insultin, amenacin i agredeixin aquelles dones que pretenen interrompre el seu embaràs de manera voluntària. Aquest és el cas de Sofía, que sota cap circumstància desitja veure acabada la seva prometedora carrera esportiva i professional per convertir-se en mare.

Com en pel·lícules com Cuatro meses, tres semanas y dos días (Cristian Mungiu, 2007), El acontecimiento (Audrey Diwan, 2021) Nunca, casi nunca, a veces, siempre Eliza Hittman, 2020) o Las buenas compañías (Sílvia Munt, 2023), la militant òpera prima de Lilah Halla (guanyadora del Premi del Jurat Jove en el Festival Internacional de Rotterdam entre d’altres premis internacionals) posa el focus en la falta de poder de les dones per decidir sobre el seu propi cos i els nombrosos esculls legals, econòmics i socials que han de sortejar. A més, quan el govern legisla de manera restrictiva –i punitiva– en aquests casos, les úniques i arriscades “solucions” passen per clíniques clandestines de dubtosa seguretat o fins i tot per avortaments autoprovocats que posen seriosament en risc la vida de les dones. Però el tema no és nou, en absolut. Ja el 1977 la directora Agnès Varda s’atrevia a reflexionar sobre això en Una canta, l’altra no (L’une chante l’autre pas). Han passat gairebé cinquanta anys des de llavors, és cert, però en molts països la legislació sobre aquest assumpte roman inamovible i continua sent un tema tabú. Fins i tot en països com Espanya amb una legislació molt menys restrictiva al respecte, una gran quantitat de metges d’hospitals públics es nega a practicar avortaments; amb la qual cosa, malgrat estar legalment permès, acaba convertint-se en un luxe que només es pot permetre qui pot pagar una clínica privada.