Crítica — El Eco: El futur del món rural són les seves dones

Tatiana Huezo és documentalista. Aquesta és la seva essència. Però, com passa en els grans documentals de la història del cinema, la seva mirada no és objectiva. No es limita a posar la càmera i filmar el què passa al davant. No vull dir que manipuli la realitat, en absolut, però sí selecciona amb molta cura què i com ensenyar el que necessita per construir un relat. A la seva filmografia només hi ha una ficció, l’esplèndida Noche de fuego, del 2021. Aquella història de tres nenes camperoles que havien d’amagar la seva condició femenina per salvar-se del segrest i la violació era, en realitat, una història inventada sobre una base real.

Passar per l’experiència de ficcionar la realitat ha estat crucial per al cinema de Tatiana Huezo perquè li ha permès plantejar-se el seu treball següent, un altre documental, com si fos una ficció. Tot el que passa a El Eco, pel·lícula i poble, és de veritat. Tot va passar en els quatre anys que la directora i el seu equip reduït van estar seguint la vida de les persones que hi viuen: la mort de l’àvia, la fugida de la nena a la recerca d’un altre futur, el curiós sistema educatiu tan peculiar, conegut entre els camperols i les camperoles com a Mètode ABC. Tot passava davant dels seus ulls i els de la càmera. Les coses bones, moltes, i les coses dolentes, també moltes.

Però si un documental mai no és objectiu, en aquest cas, l’elecció de Tatiana Huezo va ser la de trenar un relat en què allò positiu s’imposa a allò negatiu i el poder de les relacions i les emocions és més important que la violència i l’explotació. Un relat dominat per les dones del poble, àvies, mares, adolescents, nenes, que són les que hi viuen tot l’any, mentre els marits, residus d’un masclisme heretat, estan absents treballant lluny, molts d’ells per al narcotràfic.

Són aquestes dones les que condueixen la vida d’El Eco, film i poble, són elles les protagonistes d’una transformació del món rural que, en aquestes comunitats, comença a l’escola on, a falta d’un mestre o una mestra tot l’any, els i les alumnes més grans s’encarreguen d’ensenyar els infants més petits.

El Eco es va presentar a la secció Encounters de la Berlinale del 2023, on va rebre el premi a la millor direcció i al millor documental. També es va poder veure al Festival de Sant Sebastià de l’any passat. És incomprensible que un film com aquest hagi trigat gairebé un any a estrenar-se a sales i ho faci ara, en ple estiu i gairebé d’amagat. Però, en tot cas, benvingut sigui.