Crítica — El olor a leche quemada: Dones grangeres
L’òpera prima de la cineasta alemanya Justine Bauer va obtenir el premi a la millor producció al Festival de Munic. "El olor a leche quemada" és un dels millors exemples d'un corrent de cinema europeu que s'ocupa del món rural contemporani, en el que podem anomenar ‘neoruralisme’.
Nuria Vidal
3 de setembre 2026
El olor a leche quemada (Milch ins Feuer)
Any 2024
País Alemanya
Direcció Justine Bauer
Guió Justine Bauer
Producció
Kunsthochschule für Medien Köln
Sweet Godless
Turtle Film Productions
Repartiment
Karolin Nothacker
Johanna Wokalek
Anne Nothacker
Sara Nothacker
Pauline Bullinger
Fotografia Pedro Carnicer
Muntatge
Justine Bauer
Semih Korhan Güner
Música Chris Derksen
Gènere Drama rural
Distribució ConUnPack Distribució
Durada 78 min
Data d'estrena 4 de setembre de 2026
Sinopsi
A la regió rural de Hohenlohe, la Katinka viu amb la seva família en una explotació de vaques lleteres a la vora de la ruïna. Mentre el sector agrícola s'enfonsa, ella somia continuar el negoci familiar, malgrat que la seva mare no hi veu futur. La seva amiga Anna afronta un embaràs inesperat mentre totes dues viuen un estiu marcat pels dubtes i els canvis. Entre la feina, els camps i els animals, la Katinka haurà de decidir si està disposada a lluitar per una forma de vida que sembla condemnada a desaparèixer.
El olor a leche quemada (Milch ins Feuer)
Any 2024
País Alemanya
Direcció Justine Bauer
Guió Justine Bauer
Producció
Kunsthochschule für Medien Köln
Sweet Godless
Turtle Film Productions
Repartiment
Karolin Nothacker
Johanna Wokalek
Anne Nothacker
Sara Nothacker
Pauline Bullinger
Fotografia Pedro Carnicer
Muntatge
Justine Bauer
Semih Korhan Güner
Música Chris Derksen
Gènere Drama rural
Distribució ConUnPack Distribució
Durada 78 min
Data d'estrena 4 de setembre de 2026
Sinopsi
A la regió rural de Hohenlohe, la Katinka viu amb la seva família en una explotació de vaques lleteres a la vora de la ruïna. Mentre el sector agrícola s'enfonsa, ella somia continuar el negoci familiar, malgrat que la seva mare no hi veu futur. La seva amiga Anna afronta un embaràs inesperat mentre totes dues viuen un estiu marcat pels dubtes i els canvis. Entre la feina, els camps i els animals, la Katinka haurà de decidir si està disposada a lluitar per una forma de vida que sembla condemnada a desaparèixer.
En els darrers cinc anys ha sorgit a Europa (inclosa Espanya) un corrent de cinema que podem anomenar neorural. Són pel·lícules que reflecteixen la crisi de la vida al camp i la de la gent que es dedica a l’agricultura i veu com cada dia és més difícil sobreviure a les seves granges. El olor a leche quemada, òpera prima de Justine Bauer, s’inscriu plenament en aquest corrent i ho fa amb un rigor i una frescor que sorprenen en un film de graduació de l’Acadèmia d’Arts Audiovisuals de Colònia.
Justine Bauer coneix molt bé el món que retrata. Nascuda el 1990, ella mateixa és filla de grangers i està molt familiaritzada amb l’entorn, el paisatge i el conflicte que vol explicar. Sobretot, perquè sap que és una realitat molt desconeguda i carregada de prejudicis. Ho va poder comprovar quan va intentar comptar amb intèrprets professionals per al seu projecte i es va trobar amb moltes reticències cap a interpretar grangers i agricultors.
Millor dit, grangeres i agricultores, perquè aquest és un film de dones. Dones de tres generacions unides per un lloc: la granja lletera que és a punt d’enfonsar-se. La protagonista és la Katinka, una adolescent que té molt clar quin és el seu somni: vol ser grangera, continuar l’ofici de la seva mare, la seva àvia i tots els seus avantpassats. Però ensopega amb diversos obstacles. El primer, l’herència: al camp alemany, com en tants altres, la propietat només la pot heretar l’home, en aquest cas el seu germà Adrien. No importa que ella sàpiga molt millor com fer la feina; és clar que, al pas que van, poca cosa heretarà l’Adrien.
La Katinka viu en una granja amb la seva mare, la seva àvia i dues germanes petites, a més de l’Adrien. En aquest univers femení de vaques i llames, hi ha una altra noia, l’Anna, amiga de la Katinka i parella de l’Adrien. Els homes pràcticament no existeixen. L’Adrien està sempre absent; Michi és un amic que apareix de tant en tant. Només hi ha un personatge masculí important: el veí incapaç de suportar la pèrdua del seu món. És ell qui provoca l’olor de llet cremada en fer servir la llet de les vaques per apagar un foc de palla abans de renunciar definitivament a lluitar per la seva vida.
