Crítica — El príncipe de Nanawa: Filmar sense pressa, retratar la vida

El món contemporani ens ha acostumat a la celeritat per defecte. Triguem cada vegada menys a produir i consumir les coses, la urgència afecta totes les fases de la cadena de producció, els reels d’Instagram ens mostren com de fàcil i ràpid és cuinar un pastís de festuc o redecorar la nostra casa: 20 o 30 segons, un minut com a molt. I, no obstant això… no obstant això sabem que el temps continua sent imprescindible per a moltes, moltes coses. Que hi ha processos que no es poden fer amb presses.

L’any 2015, la directora argentina Clarisa Navas es trobava a la ciutat de Nanawa (Paraguai), filmant un documental per a Canal Encuentro. Allà, per casualitat, Navas va conèixer l’Ángel Stegmayer Caballero, un nen de 9 anys que volia ser filmat perquè, segons ell, "tenia alguna cosa a dir". Davant la persistència del nen, la directora va plantar la càmera davant seu i va prémer el botó de REC. Va ser llavors quan la desbordant personalitat de l’Ángel, que va fer una caòtica però apassionada defensa del guaraní, va començar a quedar registrada. En aquells dies, ni Clarisa ni l’Ángel sabien que acabarien fent una pel·lícula, però la insistència del nen, que li va demanar a la Clarisa que no s’oblidés d’ell, va ser possiblement el principal motiu que un petit gran miracle com El príncipe de Nanawa hagi pogut existir. 

Al llarg de ni més ni menys que deu anys, han tingut lloc les nombroses trobades entre Clarisa i Ángel. Quelcom semblant a Boyhood (Richard Linklater, 2014), sí, però amb molt menys pressupost i en un context radicalment diferent: la frontera entre l’Argentina i el Paraguai, un lloc en què l’extrema precarietat obliga els seus i les seves habitants (inclòs l’Ángel) a sobreviure com bonament poden, treballant en B i traficant amb objectes que porten d’un país a un altre.