Crítica — El sonido de la caída: El passat que reverbera

L’any 2016, l’il·lustrador estatunidenc Richard McGuire publicava la novel·la gràfica Here (Aquí), la història d’una habitació i tot el que hi succeeix al llarg dels anys —o, més aviat, segles—. Here es va alçar amb el premi a la millor obra en el Festival d’Angulema i va comptar, anys després, amb una —lamentablement fallida— adaptació cinematogràfica. Aquesta mateixa premissa, la d’un únic espai vist a través del temps, és la que utilitza Mascha Schilinsky en el seu segon llargmetratge, El sonido de la caída.

Gairebé una dècada ha transcorregut des que Schilinsky va estrenar, el 2017, la seva òpera prima, Dark Blue Girl. Nou anys per realitzar una pel·lícula pot semblar molt de temps, sí, però potser no en són tants si pensem en l’envergadura i complexitat d’un film com El sonido de la caída, que recorre les vides de quatre generacions de dones unides per un espai en comú. Alma, Erika, Angelika i Lenka són les quatre protagonistes d’aquesta fragmentada història que, amb un to marcadament poètic, reflexiona sobre la persistència dels traumes a través de les generacions i posa el focus en la violència que, de manera sistèmica, gairebé per inèrcia, exerceixen els homes sobre els cossos —i, per extensió, sobre les ments— de les dones. 

Durant els mesos previs a la Primera Guerra Mundial, la petita Alma habita en una granja al nord d’Alemanya amb tota la seva família, inclosa la seva estricta i religiosa mare. El descobriment d’un daguerreotip en què apareix una nena petita, aparentment morta i idèntica a ella, la indueix a reflexionar sobre la seva pròpia existència i la possibilitat de la mort. Tema que, d’altra banda, recorre tota la pel·lícula de principi a fi.

Erika, per la seva banda, s’obsessiona amb Fritz. En concret, amb l’absència de la seva cama esquerra. Erika observa el monyó quan Fritz dorm, i ella mateixa fingeix ser tolida lligant-se la cama amb una corda i utilitzant d’amagat les crosses de Fritz. Tot i que no apareixen indicadors temporals concrets, intuïm que corren els anys quaranta. D’una guerra mundial hem passat a una altra, i Fritz és el personatge que connecta tots dos moments; ja que ell, a qui la seva família va tallar una cama anys enrere per evitar que anés a la Primera Guerra Mundial, és en realitat el germà d’Alma.