Crítica — El teorema de Marguerite: Una ment brillant, una pel·lícula previsible

Si tal com resa una cita famosa: “escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”, és possible llavors filmar el pensament matemàtic? En l’esquemàtica, i previsible, El teorema de Marguerite, la cineasta Anna Novion intenta resoldre la x d’aquest enigma amb resultats dubtosos. La lloable voluntat de la directora de realitzar un film didàctic, que aproximi una disciplina tan àrida com les matemàtiques al gran públic, s’acaba resolent amb frases fetes ―la relació entre la vocació matemàtica i una suposada cerca de la veritat absoluta― o amb una obsessió per posar ordre en el caos de l’univers i, per descomptat, amb un motiu visual recurrent en aquesta mena de films, del qual ja abusava la similar, i oscaritzada, Una ment meravellosa: el protagonista davant d’una enorme pissarra repleta de símbols matemàtics inintel·ligibles per a la resta de la humanitat.

Potser, un dels problemes més evidents d’El teorema de Marguerite és el fet que, en les seves gairebé dues hores de durada, trobem, almenys, dues pel·lícules en una. La primera, la més interessant, s’aproxima lleugerament al retrat d’una feminitat que, després de seguir a ulls clucs les normes d’un sistema tan patriarcal i jeràrquic com l’acadèmic, decideix saltar-se-les. Marguerite Hoffman (Ella Rumpf, en un personatge en les antípodes del qual encarnava en Crudo) és una brillant estudiant de doctorat de Matemàtiques en la prestigiosa École Normale Supérieure de París, amb escasses habilitats socials (encara que no s’explica obertament, la protagonista és descrita en la pel·lícula com una persona amb TEA, o trastorn de l’espectre autista) i absolutament apassionada pels números i la recerca científica. Quan sofreix un important revés acadèmic i és abandonada per Laurent Werner (Jean-Pierre Darroussin), el seu manipulador i estricte director de tesi, Marguerite decideix sortir de l’ou acadèmic en el qual estava reclosa i començar a viure. Novion aborda, en aquesta primera hora del film, diferents temes sense, lamentablement, aprofundir-ne en cap: d’una banda, la rigidesa, competitivitat i desgast emocional i psicològic als que s’enfronten aquelles persones que decideixen submergir-se en la carrera acadèmica ―només les que la coneixem des de dins podem entendre, realment, la sensació de desemparament que transmet l’escena en la qual Werner comunica a Marguerite que, després de tres anys de treballar braç a braç, deixarà de ser el seu tutor de tesi―; per un altre, l’escassa presència de dones en un àmbit com la recerca i el pensament matemàtic a un nivell universitari, un fet real que El teorema de Marguerite apunta, però que no denuncia amb la suficient contundència. La rebel·lió de Marguerite, la seva fugida de l’opressiva estructura en la qual estava tancada i la seva cerca d’una autonomia econòmica, però també emocional, eròtica i intel·lectual, passa, també, per saltar-se la llei: la jove prodigi comença a guanyar diners en partides clandestines de mahjong (l’anomenat “pòquer xinès”) en una subtrama apassionant, que obre excitants vies narratives, i que el film talla en sec.