Crítica — L’últim estiu: L’improbable control del desig
Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.
L'últim estiu
Any 2023
País Francia
Direcció Catherine Breillat
Guió Catherine Breillat
Producció SBS Films Productions
Repartiment
Léa Drucker
Samuel Kircher
Olivier Rabourdin
Clotilde Courau
Fotografia Jeanne Lapoirie
Muntatge François Quiqueré
Distribució
Pyramide distribution
Teodora Film
Durada 104 min
Data de estrena 24 de maig del 2024
Sinopsi
Anne viu una idíl·lica vida amb el seu marit Pierre i les seves dues filles adoptades, però tota la seva vida personal i professional es trontolla quan comença una apassionada relació amb Theo, el fill de disset anys de Pierre.
L'últim estiu
Any 2023
País Francia
Direcció Catherine Breillat
Guió Catherine Breillat
Producció SBS Films Productions
Repartiment
Léa Drucker
Samuel Kircher
Olivier Rabourdin
Clotilde Courau
Fotografia Jeanne Lapoirie
Muntatge François Quiqueré
Distribució
Pyramide distribution
Teodora Film
Durada 104 min
Data de estrena 24 de maig del 2024
Sinopsi
Anne viu una idíl·lica vida amb el seu marit Pierre i les seves dues filles adoptades, però tota la seva vida personal i professional es trontolla quan comença una apassionada relació amb Theo, el fill de disset anys de Pierre.
La llarga carrera cinematogràfica de Catherine Breillat, de gairebé mig segle de durada, ha estat plena de polèmica des dels seus inicis. Ja el 1976, Breillat va causar un gran escàndol amb la seva òpera prima, Una chica de verdad, on va adaptar una de les seves explícites i controvertides novel·les. Anys més tard, pel·lícules com À ma soeur!, Anatomie de l’enfer i, sobretot, Romance X, continuarien explorant sense embuts la sexualitat femenina i les relacions, incomodant els sectors més conservadors que consideraven la violència, cruesa i agressivitat del seu cinema impròpies de l’obra d’una dona. A pesar que ha dirigit una quinzena de llargmetratges, han hagut de passar 25 anys –concretament, des de Romance X–, perquè puguem veure estrenada en sales espanyoles una segona pel·lícula seva. Fins al moment, els festivals han estat l’únic reducte que ens ha permès explorar la seva obra.
Deu anys després de dirigir un dels seus films més autobiogràfics –Abus de faiblesse–, en L’últim estiu, Breillat fa una lliure adaptació del film danès dirigit per May el-Toukhy Reina de corazones. El último verano narra la història d’Anne (Léa Drucker), una reeixida advocada de mitjana edat especialitzada en casos d’abusos a menors que viu una (quasi) idíl·lica vida amb el seu marit Pierre i les seves dues filles adoptades. Almenys, fins que apareix en escena Théo, el rebel i problemàtic fill de Pierre, producte d’un matrimoni anterior. Amb la finalitat de calmar la tensa relació de Thèo amb la família, Anne intentar acostar-se progressivament al jove, però la intimitat que sorgirà entre ells acabarà convertint-se en una irreprimible atracció sexual, i Théo, interpretat per Samuel Kircher (fill de Jérôme Kircher i Irène Jacob), mantindrà una apassionada relació amb Anne que farà perillar tot el seu món. Llavors Anne, disposada a defensar amb dents i ungles el seu matrimoni, farà el possible per allunyar a Théo de la seva vida i, amb ell, aquesta passió incontrolable.
Si bé l’esquema argumental –dona de mitjana edat comença una relació amb home jove– ens podria remetre al seu film de 2001, Brève traversée, l’acostament de la directora, el caràcter dels personatges i la resolució de la trama són força diferents en el seu últim film. Les relacions tempestuoses i/o frustrades abunden al cinema de Breillat, això és innegable, però les variants són gairebé infinites. No en va, Breillat defineix aquest film com la síntesi de tota la seva obra.
EL FILM, AMB UN RITME PAUSAT I UN ÚS CONTINUAT DE PRIMERS PLANS QUE INTENTEN PENETRAR EN ELS PENSAMENTS D’ANNE I THÉO, S’ALLUNYA APARENTMENT DE L’AGRESSIVITAT –MÉS CRIDANERA, MÉS ESTRIDENT, MÉS DIRECTA– DE FILMS COM ANATOMIE DE L’ENFER O ROMANCE X, PERÒ, ALHORA, ES REVESTEIX D’UNA ALTRA MENA DE VIOLÈNCIA: LA QUE PORTA A UNES CERTES CLASSES SOCIALS A APARENTAR QUE TOT ESTÀ BÉ QUAN EN REALITAT RES HO ESTÀ.
Lluny de jutjar els seus personatges (dotats, d’altra banda, d’una interessant ambigüitat), la mirada de Breillat es qüestiona quins són els límits del nostre desig –si és que necessàriament ha d’haver-ne– i fins on arriba el pes de les convencions socials als entorns burgesos de classe mitjana alta. En L’últim estiu, tots dos protagonistes són, alhora, víctimes i botxins en una situació que no són capaços de controlar.
Considerada una de les 10 millors pel·lícules de 2023 per Cahiers du cinéma, el film, amb un ritme pausat i un ús continuat de primers plans que intenten penetrar en els pensaments d’Anne i Théo, s’allunya aparentment de l’agressivitat –més cridanera, més estrident, més directa– de films com Anatomie de l’enfer o Romance X, però, alhora, es revesteix d’una altra mena de violència: la que porta a unes certes classes socials a aparentar que tot està bé quan en realitat res ho està. És la violència de la impostura, la dissimulació, la mentida i la convenció social, la que ens porta a amagar la brossa sota la catifa i a somriure davant els convidats per aparentar una felicitat infinita que en realitat mai va existir.