Crítica — Emmanuelle: Observar la mirada

Emmanuelle, la novel·la de l’autora francotailandesa Marayat Rollet-Andriane, publicada sota el pseudònim d’Emmanuelle Arsan, ja fou adaptada pel cineasta francès Just Jaeckin fa mes de cinc dècades. Aquesta primera cinta propicia el pas, o el llançament, del testimoni a les mans d’Audrey Diwan. La flagrant sexploitation manifestada sobre el cos de Sylvia Kristel, la primera Emmanuelle, se suavitza sota l’òptica de Diwan, que confina la seva intimitat a l’estret cubicle del lavabo d’un avió, a una cabanya oculta entre l’espessa vegetació o a les cambres obscures del Fendwick, un club tailandès situat en les profunditats de la ciutat. Les imatges de la francesa, associades a la noció de retelling feminista únicament pel gènere de la directora y de la seva guionista, Rebecca Zlotowski, se situen sota els càlids llums del luxós hotel hongkonguès, enfosquides per les etiquetes de Prada visibles a la roba interior de la dona, o subratllades per una fulla d’afaitar apurant l’imperceptible pèl de les seves cames.

La càmera, potser en un exercici d’autoconsciència replicant, introdueix el cos de Noémie Merlant per parts, un desmembrament reincident propi de la perversa mirada masculina: primer revela les cames, mentre una mà escurça la pell amagada per la faldilla fosca; després els llavis, mentre el seu rostre resta ocult; i per últim, les seves faccions i la seva figura, avançant per l’estret passadís en direcció cap al bany. La mirada es col·loca en el subjecte masculí, en els ulls de l’home ben vestit situat a gairebé uns metres mentre observa, extasiat, la invitació de la dona.