Crítica — Emmanuelle: Observar la mirada

Emmanuelle, la novel·la de l’autora francotailandesa Marayat Rollet-Andriane, publicada sota el pseudònim d’Emmanuelle Arsan, ja fou adaptada pel cineasta francès Just Jaeckin fa mes de cinc dècades. Aquesta primera cinta propicia el pas, o el llançament, del testimoni a les mans d’Audrey Diwan. La flagrant sexploitation manifestada sobre el cos de Sylvia Kristel, la primera Emmanuelle, se suavitza sota l’òptica de Diwan, que confina la seva intimitat a l’estret cubicle del lavabo d’un avió, a una cabanya oculta entre l’espessa vegetació o a les cambres obscures del Fendwick, un club tailandès situat en les profunditats de la ciutat. Les imatges de la francesa, associades a la noció de retelling feminista únicament pel gènere de la directora y de la seva guionista, Rebecca Zlotowski, se situen sota els càlids llums del luxós hotel hongkonguès, enfosquides per les etiquetes de Prada visibles a la roba interior de la dona, o subratllades per una fulla d’afaitar apurant l’imperceptible pèl de les seves cames.

La càmera, potser en un exercici d’autoconsciència replicant, introdueix el cos de Noémie Merlant per parts, un desmembrament reincident propi de la perversa mirada masculina: primer revela les cames, mentre una mà escurça la pell amagada per la faldilla fosca; després els llavis, mentre el seu rostre resta ocult; i per últim, les seves faccions i la seva figura, avançant per l’estret passadís en direcció cap al bany. La mirada es col·loca en el subjecte masculí, en els ulls de l’home ben vestit situat a gairebé uns metres mentre observa, extasiat, la invitació de la dona.

L’estada d’Emmanuelle a l’hotel de Hong Kong està marcada per l’aïllament i la contenció, emfatitzats per la quantitat de línies verticals, barrots d’una presó invisible, que s’interposen entre la figura de la dona i l’ull de Diwan: la simbòlica separació entre el bany i el dormitori dins de la suite, les bastides que envolten part de l’edifici, les escales que projecten ombres sobre ella mentre ascendeix o la pluja, incessant durant un dels sopars proposats per l’hotel. “Estava observant  la teva mirada”, li confessa Zelda, una de les hostesses, després del creuament de mirades a través de la finestra de la cabanya més apartada de les zones comuns. La cinta, neta i elegant, en contraposició amb l’objectificació desfermada de la seva predecessora, proposa una observació de la mirada masculina, voyeur i inviolable durant tot el film. Mentrestant, el desig femení es veu subjecte a una possessió completa del control, a una permissivitat per part dels subjectes masculins i a una mirada revellida i reincident en las seva naturalesa anul·ladora, que mostra explícitament el pèl púbic sent depilat uns minuts entrat el metratge, però manté fora de pla les mans d’una escort que ensenya Emmanuelle a complaure’s a si mateixa.

En el filmVariety (1983) de Betty Gordon, Christine, taquillera d’un cine que ofereix pel·lícules pornogràfiques, desenvolupa interès per les fantasies projectades en pantalla. La descripció detallada d’una de les escenes, amb veu serena i mecànica, molt lluny d’excitar, incomoda i aliena Mark, succedani de parella, mentre aquest distreu la seva atenció amb la màquina de pinball que té entre mans. Els relats d’Emmanuelle durant les seves trobades amb Shei són un joc d’anticipació on la càmera recull l’expressió dels dos, intrigada a parts iguals en les paraules atrevides de la dona. Emmanuelle observa obsessiva els hostes a través de les càmeres de seguretat, un voyeurisme practicat que omple la cinta i l’allunya de qualsevol senyal de subversió de la mirada en totes les quatre escenes de caràcter sexual. En l’última, la dona es col·loca al centre, literal i figuradament, amb la càmera girant al seu voltant, mentre es recolza sobre un robust escriptori amb un home tailandès entre les cames. Shei, voyeur un cop més, tradueix al tailandès les ordres que dona la dona. El desig recau en el control, a través de la traducció de l’home que observa, mentre l’altre, obedient i ocult, el condueix a l’únic clímax de la cinta, de gairebé uns segons, abans de ser ofegat pels crèdits de tancament.