Crítica — Fin de fiesta: Una persona no és una joguina
Després de vint-i-cinc anys com a productora, Elena Manrique fa el salt al llargmetratge amb 'Fin de fiesta', un film difícil de classificar en què s'atreveix a denunciar el classisme i el racisme d'una classe privilegiada que es creu amb dret a tot.
Fin de fiesta
País
Espanya
Bèlgica
Any 2024
Direcció Elena Manrique
Guió Elena Manrique
Producció
La Claqueta PC
Perdición Films
La Cruda Realidad
Think Studio
Menuetto Films
Repartiment
Sonia Barba
Beatriz Ajorna
Edith Martínez-Val
Fotografia Joaquim Philippe
Muntatge Laurent Dufreche
Música Argia
Distribució A Contracorriente Films
Durada 90 min
Data d'estrena 31 de gener del 2025
Sinopsi
Un emigrant africà s'amaga al cobert d'una casa senyorial andalusa. Des d'aquí contempla la vida quotidiana i la dinàmica entre la senyora de la casa i la seva jove assistenta. Un dia és descobert per la senyora, i un temps després per la criada, però totes dues li ho amaguen a l'altra, fins que un imprevist destapa el secret.
Fin de fiesta
País
Espanya
Bèlgica
Any 2024
Direcció Elena Manrique
Guió Elena Manrique
Producció
La Claqueta PC
Perdición Films
La Cruda Realidad
Think Studio
Menuetto Films
Repartiment
Sonia Barba
Beatriz Ajorna
Edith Martínez-Val
Fotografia Joaquim Philippe
Muntatge Laurent Dufreche
Música Argia
Distribució A Contracorriente Films
Durada 90 min
Data d'estrena 31 de gener del 2025
Sinopsi
Un emigrant africà s'amaga al cobert d'una casa senyorial andalusa. Des d'aquí contempla la vida quotidiana i la dinàmica entre la senyora de la casa i la seva jove assistenta. Un dia és descobert per la senyora, i un temps després per la criada, però totes dues li ho amaguen a l'altra, fins que un imprevist destapa el secret.
El nom d’Elena Manrique estava associat fins ara a la producció executiva de títols importants del cinema espanyol, com Celda 211, El laberinto del fauno o El orfanato. En paral·lel al seu treball en aquests films, Manrique ha realitzat curts, migmetratges i un cert cinema experimental, abans de decidir-se a fer el salt al llarg amb Fin de fiesta. Als cinquanta anys, l’Elena Manrique ha aconseguit fer realitat el seu somni amb un film difícil de classificar en un gènere concret.
Una mica de comèdia negra, una mica de cinema social, Fin de fiesta és l’àcid retrat d’una classe social privilegiada que malgrat la seva modernitat i aparent progressia, continua sent igual de classista, racista i dominant que els seus avantpassats. La Carmina, interpretada amb fredor i cinisme per Sonia Barba, és la dona més rica del poble i té un immens poder que ha heretat de la seva família. Viu en una gran casa envoltada d’un bonic jardí, amb l’única companyia de la Lupe (Beatriz Arjona), una jove criada per a tot a qui explota, maltracta i utilitza sense cap consideració. La Carmina sap que la necessita, però es creu amb dret que la serveixin.
A aquesta magnífica casa hi arriba un matí el Bilal, un jove africà acabat de desembarcar d’una pastera que troba refugi al cobert del jardí mentre fuig de la guàrdia civil. La primera part del film explica com la Carmina descobreix el Bilal i, després del primer ensurt, decideix ajudar-lo i protegir-lo, perquè ella “és molt comprensiva i va estar apuntada a Caritas”. El que el Bilal no sap és que aquesta falsa protecció implica convertir-se en la joguina i l’esclau de la Carmina. Ella promet ajudar-lo a arribar a França, però ara no “perquè és molt perillós”, mentre el manté tancat amb clau al cobert sense que la Lupe s’assabenti de la seva existència.