Crítica — ‘Hacks’ Temporada 3: Deborah i Ava, tercer assalt

La tercera temporada de Hacks ha acabat, i l’episodi final, “Bulletproof”, ens ha trencat el cor. Després de superar l’impacte inicial, no podem dir que l’última i impecable temporada de la comèdia creada per Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jean Statsky (tres cineastes que han treballat, en major o menor grau, en una altra sèrie de culte com és Broad City) no ens havia previngut. En el tercer episodi (“The Roast of Deborah Vance”), DJ, la filla exdrogoaddicta de Deborah Vance ―veterana llegenda de la stand―up que una Jean Smart monumental ha modelat a partir d’icòniques dones de la comèdia nord-americana com Joan Rivers o Carol Burnett―, es posa per primera vegada sobre un escenari i, després d’arrencar riallades i aplaudiments al públic, confessa a la seva mare, emocionada: “Ara comprenc per què la comèdia era el més important per a tu. Creia que eres una narcisista, però resulta que només ets una addicta, com jo!”. DJ (una fabulosa Kaitlin Olson) ha donat en el clau: Deborah és una addicta ―a fer riure, però també al reconeixement públic, a l’admiració que suscita, al personatge bigger-than-life que ha creat― que no pot, ni vol, recuperar-se (“Jo puc anar a teràpia de grup, però tu no, la teva addicció és el grup!”, continua la seva filla) i, per tant, amb tendència a fer-se mal a si mateixa, però també a qui tingui a prop.

La persona més propera a Deborah no és una filla ni una germana, sinó, òbviament, una col·lega professional, algú que senti, com ella, l’adrenalina instantània, efímera i completament addictiva que se sent en fer un bon acudit. Aquesta persona és Ava (Hannah Einbinder, divertidíssima i commovedora per igual), la brillant i neuròtica guionista mil·lennista que treballa per a Deborah; l’estira-i-arronsa intergeneracional entre les dues, el mode en què la seva confusa relació esborra, perillosament, la fina línia que separa a la cap de l’amiga (i eventual crush platònic) és el centre neuràlgic d’una sèrie que pot ser tan incisiva i mordaç com Mad Men, i tan absurdament excèntrica, sense prejudicis i divertida com 30 Rock, malgrat que la ficció serial amb què podria formar un brillantíssim programa doble és La maravillosa Sra. Maisel. Com totes les grans sèries ambientades en entorns laborals ―Murphy Brown, The Office, Parks & Recreation…― en Hacks se superposa, de vegades de manera hilarant, d’altres de manera dolorosa, allò  professional amb allò personal. Una prova d’això és “One Day”, un dels millors capítols de la present temporada i un magnífic exemple de bottle episode que recorda al mític “Pine Barrens” de Los Soprano. En “One Day”, dirigit per Aniello, Deborah i Ava s’allunyen del seu entorn habitual per fer senderisme per una zona muntanyenca, on acaben perdent-se; un esquinç fa aflorar una inusitada fragilitat en Deborah i la seva vetllada inseguretat sobre la seva edat, la qual cosa acaba transformant l’ambició professional que semblava regir la trama sobre la qual se sustenta tota la temporada ―la lluita de la veterana estrella còmica i del seu equip per aconseguir que la fitxin com a presentadora d’un late night show― en allò que realment és: una desesperada carrera contra el temps. En Hacks, com cal esperar d’una sèrie protagonitzada per dues dones connectades entre si pel millor que saben fer en la vida, que és fer riure els altres, el drama mai dura molt més del que dura un gag: la commovedora confessió nocturna, enmig del bosc, de Deborah ―que no seria estrany que fes guanyar a Smart el seu sisè Emmy― continua amb una esbojarrada escena on l’excèntrica i desproporcionada reacció de totes dues a uns sorolls sospitosos constitueix un exemple prodigiós d’encaix entre escriptura i performance còmica.