Crítica — HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo

El valor d’aquesta estimable primera pel·lícula radica així, sobretot, en dues qüestions: en la sensació de veritat que desprèn, sobretot per l’excel·lent interpretació de les joveníssimes i desconegudes actrius protagonistes, i en l’original context en què emmarca la seva didàctica (encara que més complexa del que sembla a simple vista) reflexió sobre els límits del consentiment. HLM Pussy situa l’acció en dos espais contigus de la França contemporània que semblen impermeables entre sí: la zona residencial, de classe mitjana alta, on viu Amina, una noia blanca i privilegiada de mare francesa i pare marroquí (un exitós cirurgià que renega de les seves arrels), i la banlieue, el barri popular i d’extraradi on viuen les seves millors amigues, Djeneba i Zineb, ambdues pertanyents a famílies de procedència àrab. 

La pel·lícula parteix de l’agressió sexual a Zineb per part d’un noi major del seu entorn, així com de la venjança digital que segueix —Amina decideix fer justícia pel seu compte pujant un vídeo inculpatori que es fa viral— per proposar una interessant reflexió al voltant del que la directora denomina “les dues velocitats” del moviment #metoo; o, el que és el mateix, la idea que la classe o la raça poden jugar un paper clau a l’hora d’atrevir-se a denunciar, o no, determinades accions o agressions. Aquesta perspectiva interseccional, que permet a la cineasta construir un discurs on el gènere, la raça i la classe social estan fortament imbricats entre sí, es complementa en la indagació, d’arrels clarament autobiogràfiques, per la sensació de desarrelament o de no pertinença de joves que, como Amina (clara alter ego d’el Hourch), estan a meitat camí entre dues cultures, la francesa o l’àrab. El to discursiu de la pel·lícula acaba equilibrant-se, quasi sempre, amb la proximitat i intimitat amb què l’autora filma les protagonistes i amb una narrativa empàtica, que subratlla el trajecte emancipatori i d’autodescobriment que les tres duen a terme, ja sigui juntes o per separat. Si Amina acaba comprenent que tota acció té conseqüències, i que des de la seva situació privilegiada pot fer mal a les seves amigues sense voler, Zineb i Djeneba obriran els ulls a les violències amb què viuen a diari, i s’enfrontaran finalment a elles. 

Es podria dir que HLM Pussy és, en ocasions, potser massa pedagògica, però a pesar d’això —o potser justament per això— és sempre efectiva a l’hora de traslladar un discurs que oscil·la entre la ràbia incontenible i la denuncia necessària. En aquest sentit, la tendència al subratllat de la pel·lícula es veu compensada pel sentit de veritat que desprèn, i que es materialitza en unes interpretacions naturalistes, que irradien autenticitat, per part de les tres actrius novells, i per uns àgils diàlegs que semblen prendre el pols a la manera en què parlen, s’expressen, s’enfaden o es mostren afecte les adolescents contemporànies; una comunicació que en moltes ocasions no és presencial ni verbal, sinó a través de pantalles o emoticons, tal com mostra l’orgànica imbricació que el Hourch fa del llenguatge digital i de les xarxes socials en la textura de la pel·lícula. En definitiva, i com aquest clàssic contemporani que és Girlhood, de Céline Sciamma (una pel·lícula de referència ineludible per a HLM Pussy), aquesta és, sobretot, una obra sobre l’amistat adolescent femenina i una reivindicació d’aquests vincles, moltes vegades complexes i contradictoris, que acaben modelant la teva identitat quan encara s’està formant.