FILMS

Crítica — Hotel Royal: L’assetjament masclista com a pel·lícula propera al terror

El segon llarg de ficció de Kitty Green després de The Assistant reincideix en la vessant tenebrosa de les dinàmiques quotidianes del masclisme a través, aquest cop, de les convencions socials de l'oci masculí als bars.

Eulàlia Iglesias

Hotel Royal (The Royal Hotel)

Any 2023

País Austràlia

Direcció Kitty Green

Guió Kitty Green, Oscar Redding

Producció See-Saw Films, Screen Australia, South Australian Film Corporation, Screen NSW, HanWay Films, Cross City Films, Alma Margo

Repartiment Julia Garner, Jessica Henwick, Herbert Nordrum, Bree Bain, Ursula Yovich, Hugo Weaving, James Frecheville, Daniel Henshall, Toby Wallace, Baykali Ganambarr

Fotografia Michael Latham

Muntatge Kasra Rassoulzadegan

Música Jed Palmer

Distribució FYP Media

Durada 91 min

Data d'estrena 15 de març del 2024

Sinopsi

Hanna i Liv són dues amigues nord-americanes que viatgen com a motxilleres per Austràlia. Després de quedar-se sense diners, Liv convenç Hanna perquè accepti una feina temporal rere la barra d'un pub anomenat The Royal Hotel, en una remota localitat minera de l'Austràlia profunda.

Hotel Royal (The Royal Hotel)

Any 2023

País Austràlia

Direcció Kitty Green

Guió Kitty Green, Oscar Redding

Producció See-Saw Films, Screen Australia, South Australian Film Corporation, Screen NSW, HanWay Films, Cross City Films, Alma Margo

Repartiment Julia Garner, Jessica Henwick, Herbert Nordrum, Bree Bain, Ursula Yovich, Hugo Weaving, James Frecheville, Daniel Henshall, Toby Wallace, Baykali Ganambarr

Fotografia Michael Latham

Muntatge Kasra Rassoulzadegan

Música Jed Palmer

Distribució FYP Media

Durada 91 min

Data d'estrena 15 de març del 2024

Sinopsi

Hanna i Liv són dues amigues nord-americanes que viatgen com a motxilleres per Austràlia. Després de quedar-se sense diners, Liv convenç Hanna perquè accepti una feina temporal rere la barra d'un pub anomenat The Royal Hotel, en una remota localitat minera de l'Austràlia profunda.

Amb Wake in Fright (1971), Ted Kotcheff oferia una resposta australiana al cinema de terror i exploitation dels Estats Units que als anys setanta va convertir l’Amèrica profunda en un territori hostil cap a qualsevol nouvingut urbanita o foraster, en una pel·lícula que pintava un dels retrats més punyents i esgarrifosos de la cultura de l’alcohol a través del personatge d’en John, un jove professor que queda embarrancat en un poble de l’Austràlia interior i cau en progressiu descens en la degradació més devastadora. 

Més de cinquanta anys després, el paisatge humà de l’Austràlia interior que retrata Kitty Green a Hotel Royal no sembla haver canviat tant respecte al de l’obra mestra de Kotcheff. La directora de The Assistant (2019) pren com a punt de partida el documental Hotel Coolgardie (Pete Gleeson, 2016), al voltant de dues motxilleres finlandeses que van a parar a un poble al sud-oest d’Austràlia, Coolgardie. El municipi, una antiga i pròspera explotació minera, va entrar en decadència fa dècades i ara tot just sobreviu del turisme i d’un grapat residual de miners que encara hi fan feina. Aquesta particularitat demogràfica dona lloc a un ecosistema masculí molt concret, el d’una comunitat conformada bàsicament per homes sense família ni arrels al lloc, tampoc gaire distraccions, que han convertit el bar de la zona en el seu únic espai d’oci i socialització. I consideren les noies que hi treballen un entreteniment al seu servei, “carn fresca” que assetgen verbalment i físicament. 

Green ha convertit aquest punt de partida sociològic en una pel·lícula que plasma la cultura de la violació des d’una mostra hiperlocalitzada. Aquí les protagonistes són un parell d’amigues nord-americanes, la Hannah i la Liv, que s’han embarcat en un viatge a les antípodes amb la voluntat d’escapar del seu lloc d’origen. La directora no dona gaire pistes dels motius i el passat de les noies. La seva condició de “backpackers”, turistes de baix pressupost i llarg recorregut, les fa d’una banda identificables per una franja important de públic, i d’altra les situa en aquesta condició de vulnerabilitat necessària per convertir-se en l’objectiu de la violència social i sexual masculina: són dones joves, de fora, sense diners i senes lligams familiars pròxims. El fet que siguin motxilleres explica també que passin de viure la farra que no acaba mai de Sidney a servir copes en un antre de mala mort al desert australià: és una feina temporal i habitual entre aquest perfil de viatgeres.

HOTEL ROYAL RESSEGUEIX COM AQUESTA EXPERIÈNCIA D’AVENTURA JUVENIL VA ESDEVENINT L’INICI D’UN MALSON. DURANT BONA PART DEL FILM, GREEN ES DEDICA A GENERAR UNA ATMOSFERA DE PROGRESSIVA VIOLÈNCIA I INQUIETUD SOBRE LES DUES NOIES QUE SITUA LA PEL·LÍCULA SEMPRE AL CAIRE DEL TERROR.

Hotel Royal ressegueix com aquesta experiència d’aventura juvenil va esdevenint l’inici d’un malson. Durant bona part del film, Green es dedica a generar una atmosfera de progressiva violència i inquietud sobre les dues noies que situa la pel·lícula sempre al caire del terror. La feina rere la barra d’un bar en un poble aïllat esdevé una mena de ratera. El propietari les explota sense gaire miraments i els clients habituals han normalitzat el tracte denigrant cap a les cambreres com a “carn fresca” al seu servei. Han d’acceptar violència verbal, insinuacions de tot tipus i amenaces velades. No emmotllar-se a aquests desitjos s’entén com una provocació o una forma de desconsideració. La directora entrellaça aquesta dinàmica pròpia d’una masculinitat tòxica exacerbada per l’aïllament amb la cultura de l’alcohol que es practica al lloc. Les protagonistes també corren el perill de caure en aquesta espiral addictiva i alienant que les faria més propenses a la depredació.

A Hotel Royal es fa palpable aquesta tensió inquietant relacionada amb una amenaça que no saps fins a quin punt cristal·litzarà i que pot provenir de qualsevol dels diferents personatges masculins que pul·lulen pel bar. Copsar i encapsular en tota la seva intensitat i alhora indefinició les dinàmiques d’assetjament sobre les dones és el principal mèrit del film. Però també esdevé una limitació quan Green no sembla saber com avançar un cop ha creat aquesta atmosfera. ¿Cal que l’amenaça latent es concreti i desencadeni una sèrie d’esdeveniments terribles o la gràcia es troba en plasmar una forma de violència que no cal que esdevingui física perquè resulti igualment denunciable? Green no sembla tenir clar com resoldre aquest dilema. Potser per això el desenllaç, malgrat resultar coherent i equilibrat, deixa un regust insatisfactori. Com si, a falta d’una opció millor, hagués fet mà d’una fórmula catàrtica i impecable des del discurs feminista per tancar els diferents conflictes oberts.

CRÍTICA DIRECTORES Kitty Green PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Imma Merino

"Espigoladora de les realitats i els somnis d’Agnès Varda"

"En aquesta exposició al CCCB es vol posar de manifest la dimensió polimorfa de l'obra d'Agnès Varda, una creadora que sempre va estar reinventant-se, buscant noves formes".

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

ENTREVISTES

Lone Scherfig

"Una contadora d’històries"

Acostumada a treballar a diferents països i cinematografies, la veterana directora danesa Lone Scherfig es va atrevir a posar-se al capdavant d'una pel·lícula xilena, de producció espanyola i amb actors...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

ENTREVISTES

Dolores Fonzi

"Blondi, Mirko i la seva caòtica família"

“Blondi apareix com un personatge que és una mica el somni o el desig meu o de molts. La podem veure i dir: "M'hauria agradat tenir una mare així o...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

ENTREVISTES

Glorimar Marrero

"Cinema militant, cinema polític, cinema feminista"

'La pecera' és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s'atén i...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE