Crítica — Hotel Royal: L’assetjament masclista com a pel·lícula propera al terror

Amb Wake in Fright (1971), Ted Kotcheff oferia una resposta australiana al cinema de terror i exploitation dels Estats Units que als anys setanta va convertir l’Amèrica profunda en un territori hostil cap a qualsevol nouvingut urbanita o foraster, en una pel·lícula que pintava un dels retrats més punyents i esgarrifosos de la cultura de l’alcohol a través del personatge d’en John, un jove professor que queda embarrancat en un poble de l’Austràlia interior i cau en progressiu descens en la degradació més devastadora. 

Més de cinquanta anys després, el paisatge humà de l’Austràlia interior que retrata Kitty Green a Hotel Royal no sembla haver canviat tant respecte al de l’obra mestra de Kotcheff. La directora de The Assistant (2019) pren com a punt de partida el documental Hotel Coolgardie (Pete Gleeson, 2016), al voltant de dues motxilleres finlandeses que van a parar a un poble al sud-oest d’Austràlia, Coolgardie. El municipi, una antiga i pròspera explotació minera, va entrar en decadència fa dècades i ara tot just sobreviu del turisme i d’un grapat residual de miners que encara hi fan feina. Aquesta particularitat demogràfica dona lloc a un ecosistema masculí molt concret, el d’una comunitat conformada bàsicament per homes sense família ni arrels al lloc, tampoc gaire distraccions, que han convertit el bar de la zona en el seu únic espai d’oci i socialització. I consideren les noies que hi treballen un entreteniment al seu servei, “carn fresca” que assetgen verbalment i físicament. 

Green ha convertit aquest punt de partida sociològic en una pel·lícula que plasma la cultura de la violació des d’una mostra hiperlocalitzada. Aquí les protagonistes són un parell d’amigues nord-americanes, la Hannah i la Liv, que s’han embarcat en un viatge a les antípodes amb la voluntat d’escapar del seu lloc d’origen. La directora no dona gaire pistes dels motius i el passat de les noies. La seva condició de “backpackers”, turistes de baix pressupost i llarg recorregut, les fa d’una banda identificables per una franja important de públic, i d’altra les situa en aquesta condició de vulnerabilitat necessària per convertir-se en l’objectiu de la violència social i sexual masculina: són dones joves, de fora, sense diners i senes lligams familiars pròxims. El fet que siguin motxilleres explica també que passin de viure la farra que no acaba mai de Sidney a servir copes en un antre de mala mort al desert australià: és una feina temporal i habitual entre aquest perfil de viatgeres.

Hotel Royal ressegueix com aquesta experiència d’aventura juvenil va esdevenint l’inici d’un malson. Durant bona part del film, Green es dedica a generar una atmosfera de progressiva violència i inquietud sobre les dues noies que situa la pel·lícula sempre al caire del terror. La feina rere la barra d’un bar en un poble aïllat esdevé una mena de ratera. El propietari les explota sense gaire miraments i els clients habituals han normalitzat el tracte denigrant cap a les cambreres com a “carn fresca” al seu servei. Han d’acceptar violència verbal, insinuacions de tot tipus i amenaces velades. No emmotllar-se a aquests desitjos s’entén com una provocació o una forma de desconsideració. La directora entrellaça aquesta dinàmica pròpia d’una masculinitat tòxica exacerbada per l’aïllament amb la cultura de l’alcohol que es practica al lloc. Les protagonistes també corren el perill de caure en aquesta espiral addictiva i alienant que les faria més propenses a la depredació.

A Hotel Royal es fa palpable aquesta tensió inquietant relacionada amb una amenaça que no saps fins a quin punt cristal·litzarà i que pot provenir de qualsevol dels diferents personatges masculins que pul·lulen pel bar. Copsar i encapsular en tota la seva intensitat i alhora indefinició les dinàmiques d’assetjament sobre les dones és el principal mèrit del film. Però també esdevé una limitació quan Green no sembla saber com avançar un cop ha creat aquesta atmosfera. ¿Cal que l’amenaça latent es concreti i desencadeni una sèrie d’esdeveniments terribles o la gràcia es troba en plasmar una forma de violència que no cal que esdevingui física perquè resulti igualment denunciable? Green no sembla tenir clar com resoldre aquest dilema. Potser per això el desenllaç, malgrat resultar coherent i equilibrat, deixa un regust insatisfactori. Com si, a falta d’una opció millor, hagués fet mà d’una fórmula catàrtica i impecable des del discurs feminista per tancar els diferents conflictes oberts.