Crítica — Justicia para Sohee: Contra la cultura de l’explotació laboral

Les notícies de suïcidis que arriben de la indústria de l’entreteniment a Corea del Sud ens permet intuir el nivell de pressió que viu la professió que hi treballa, des d’estrelles del K-Pop fins a actors de cinema com Lee Sun-kyun, un dels protagonistes de Paràsits (Bong Jon-hoo, 2019), que va acabar amb la seva vida el desembre de 2023. En el seu segon llargmetratge, Justicia para Sohee, July Jung denuncia el clima d’explotació laboral que presideix la cultura del treball coreana a partir d’un suïcidi real. Però la directora, que va debutar amb Un monstruo en mi puerta (2014), prefereix centrar-se no en una figura famosa sinó en una noia ordinària i anònima, una estudiant en pràctiques d’un call center víctima també d’aquest sistema capitalista tòxic, però en un entorn laboral molt més precari i sense glamur. 

Justicia para Sohee parteix doncs d’un cas real amb què la directora es va anar obsessionant a mesura que aprofundia en les circumstàncies que van portar a aquesta jove a matar-se. La primera part de la pel·lícula segueix el procés de crisi que pateix la Sohee (Kim Si-eun), una estudiant d’institut apassionada per la dansa que comença a treballar com a becària en un call center per complir amb el programa de pràctiques dictat pel pla d’estudis. Jung desplega un drama realista de gran solidesa que para especial atenció en descriure els diferents agents que convergeixen en el procés de deteriorament de la protagonista. Sobretot posa el focus en les dinàmiques de l’empresa on treballa, una firma de telecomunicacions que contracta només noies joves en pràctiques al seu servei d’atenció al client. A les estudiants se les instrueix perquè aguantin la violència verbal de les persones que truquen i alhora recondueixin les possibles queixes o peticions de baixa cap a ampliacions de contracte. Jung sap encapsular en la descripció d’aquesta feina els principals mals del capitalisme salvatge: l’explotació de joves vulnerables, la majoria noies, que es veuen obligades a executar aquesta tasca sense suport extern, les pràctiques abusives en els contractes d’una empresa de comunicació i el client final, les retòriques d’autosuperació i competició extrema per justificar uns nivells d’exigència inassumibles… La directora també exposa l’existència d’altres responsables, com la institució escolar, que pressiona perquè les noies no es desviïn del comportament submís, així com el silenci social que condemna les úniques veus dissidents a la solitud i la desesperació. Justicia para Sohee no denuncia un cas aïllat d’una noia que veu deteriorada la seva salut mental per unes circumstàncies excepcionals, sinó que descriu l’engranatge de tot un sistema que vampiritza l’alegria, l’equilibri emocional i les ganes de viure de la protagonista. En algun moment, el temps que necessita la directora per dibuixar aquest escenari pot semblar excessiu, però s’agraeix la precisió gairebé documental a l’hora de presentar el context i mostrar com afecta de mica en mica la protagonista, de manera que entenem millor la seva decisió final. 

La segona part de Justicia para Sohee es decanta cap als camins del thriller policial, quan entra en escena la inspectora de policia Yoo-jin, encarnada per la carismàtica Bae Doona (Air Doll, Sense8, Rebel Moon…), i pren les regnes de la investigació. Com la directora, Yoo-jin s’obsessiona per la mort de la protagonista fins al punt de ficar-se a fons en un cas que els seus superiors volen arxivar sense més. No costa empatitzar amb l’esperit vindicatiu que mou la policia, però el seu personatge acaba adoptat una actitud i un to en excés arquetípic i alliçonador. Yoo-jin esdevé l’heroïna impecable i implacable que no deixa pedra sense regirar, ni responsable d’aquest sistema abusiu sense interrogar per tal d’assolir els seus objectius. El problema rau en què la presència i els actes de la policia acaben cobrant més protagonisme i importància que el fet de si aconsegueix o no fer justícia per a la Sohee.