Crítica — Kalak: Superar el passat

Coneixem molt poc i molt malament la literatura no policíaca de països com Noruega o Dinamarca. El cinema, per sort, de vegades ens acosta a llibres i autors que valen la pena. És el cas d’aquesta pel·lícula dirigida per Isabella Eklöf sobre el relat autobiogràfic de Kim Leine. L’escriptor noruec, nascut el 1961, va publicar Kalak l’any 2007 i immediatament es va convertir en un dels autors nòrdics més rellevants no especialitzats en novel·la negra.

Kalak explica la vida de Jan, un infermer danès, els anys que va passar a Groenlàndia amb la seva família, la seva dona, el seu fill i la seva filla. La pel·lícula té un pròleg a Copenhaguen, l’any 1984. El que passa en aquesta curta seqüència, és la clau de tot el que explicarà el film. La segona seqüència és molt desconcertant. Una mena de ballarina-sacerdotessa inicia un grup de persones, entre les quals hi ha el Jan, en un estrany ritual on explica que s’ha de passar per tres estadis: la comèdia, la sexualitat i el món de l’esperit. Cadascun té un color: el blau és la vida, el vermell és el sexe, el negre és el món de l’ocult.

El film fa un salt en el temps i en l’espai i trobem el Jan amb la seva dona, el seu fill i la seva filla a Nuuk, Groenlàndia, on ell és infermer en un petit hospital. Porten una vida aparentment convencional amb el color blau com a dominant. Una carta del seu pare, que el Jan no vol obrir, és el primer indici que no tot funciona bé.

A Jan el comencen a anomenar kalak de forma despectiva, de vegades només li diuen “el danès”. Però ell intenta encaixar i de mica en mica ho va aconseguint a través de la relació amb una noia esquimal. El més interessant d’aquesta situació és l’actitud de la seva dona respecte al seu comportament sexual. Perquè Jan tria el sexe per conèixer millor els seus nous veïns, encara que aquests el menyspreen i no dubten a manifestar el seu rebuig envers els danesos. El vermell de la roba, de la il·luminació i de les cases es troba per tot arreu.