Crítica — La llum que imaginem: La llum de les petites coses

Un travelling nerviós i vibrant recorre incansable els carrers. Veiem les parades del mercat, el trànsit a les carreteres, la gent que agafa el transport públic per anar a treballar. Veus en off de diferents persones ens parlen de la relació que tenen amb la ciutat, de les coses bones i també de les dolentes. Es tracta de Mumbai, la cosmopolita ciutat que habiten les infermeres Prabha i Anu, i també la cuinera Parvaty, tres bones amigues que treballen a un hospital de la ciutat.

La primera d’elles, Prabha, viu a l’espera que algun dia el seu marit –qui a penes va conèixer– torni d’Alemanya. Amb el pas dels dies, les setmanes i fins i tot els mesos, l’esperança es va esvaint, però les normes socials imperants li impedeixen oblidar-se d’ell i començar una nova vida. D’altra banda, la jove i impulsiva Anu viu una relació amorosa i clandestina amb un home musulmà. Tots dos hauran d’amagar el seu amor davant les seves respectives famílies per evitar un escàndol. Finalment, Parvaty es veu obligada a marxar-se de la que ha estat casa seva durant anys a causa de les pressions exercides per una constructora immobiliària que la vol desnonar per construir grans gratacels a la zona.

En escoltar –o llegir– aquest argument, podríem pensar que es tracta d’un film tremendament ambiciós, ja que entreteixeix diverses històries i són molts (i molt importants) els temes que aborda: l’amor, la falta de llibertat de les dones i la pressió que s’exerceix sobre elles, el pes de la religió, la qüestió de classe, l’abús de poder de les empreses cap als ciutadans i ciutadanes del carrer… Però un dels nombrosos èxits del film de Kapadia és, sens dubte, la seva capacitat per posar encertadament el focus en les petites coses que, no per ser petites, resulten menys importants.