Crítica — La mitad de Ana: Acceptar la diferència

Hi ha massa coses en aquesta pel·lícula. Pel que fa a la realització, La mitad de Ana és la primera pel·lícula que dirigeix ​​l’actriu Marta Nieto, i ho fa a partir del curt Son, del 2022. Pel que fa al tema, el film s’aventura en el viatge dolorós i difícil d’una mare que ha d’acceptar que la seva filla intenti trobar la seva pròpia identitat de gènere. Entremig hi ha una història de separació no ben assumida i la presència de l’art que envolta l’Anna a la seva feina, i a poc a poc la va condicionant.

Que Marta Nieto hagi decidit fer el salt al llarg amb la prolongació del seu curt és lògic si pensem que el curtmetratge Madre, de Rodrigo Sorogoyen, protagonitzat per ella va donar pas a un dels films més personals del director i un dels seus treballs més difícils com a actriu. Però La mitad de Ana no és exactament una continuació de Son, la nena Son i la mare Ana estan en una altra situació. En aquesta pel·lícula no es tracta de retrobar-se, sinó d’acceptar que la vida no és sempre el que volem que sigui.

La identitat sexual en els nens s’ha tractat diverses vegades en els darrers anys en pel·lícules molt diferents. En aquest sentit, La mitad de Ana s’apropa més a Tomboy de Céline Sciamma que a 20.000 especies de abejas d’Estibaliz Urresola. No en el to, en això està molt lluny de totes dues, però sí en el tema. Son és una nena que no sap si vol continuar sent-ho. Nahuel Pérez Biscayart, el pare, un home força lliure que viu en una platja portant un baret, ho sap i ho accepta. La mare, Ana, ho sap, però no ho accepta. Només una meitat d’Ana vol deixar que Son sigui el que vulgui ser. L’altra es resisteix.