Crítica — La noia que sanava: La nena santa

El títol original del cinquè llargmetratge de Fien Troch, Holly, correspon al nom de la protagonista, però també a l’estatus que no tarda en adquirir a la pel·lícula. La Holly sempre ha estat la noia una mica marginada a l’escola, alguns fins i tot la titllen de “bruixa”, sobretot després que tingui una premonició i no vagi a l’escola el dia en què s’hi produeix un incendi fortuït i mortal. Amb prou feines es relaciona amb altres noies i nois, apart de la seva germana i el seu veí neurodivergent. Fins que es descobreix que la Holly té una mena de do per sanar el proïsme, una capacitat inexplicable que ni ella mateixa sap d’on li ve. 

Produïda pels germans Dardenne, La noia que sanava se situa en aquella Bèlgica de classe obrera tan habitual al seu cinema. En aquest context, la directora apunta dos elements interessants que tanmateix no acaba d’explorar en profunditat. Per una banda, el retrat d’una figura bondadosa, una mena de santa involuntària, una nena que irradia transcendència en un entorn d’allò més ordinari. Dibuixar persones amb una aura de santedat sense caure en la caricatura o en la beatificació burda no resulta fàcil. Potser per això en trobem tan pocs exemples en el cinema, molt més procliu a conrear malvats. El protagonista de Lazzaro feliç (2018) d’Alice Rohrwacher seria un bon exemple d’aquesta excepcionalitat. La directora belga enfoca la santedat de la Holly com una condició que la nena no ha escollit, i que a partir d’un moment la desgasta més que no pas l’omple de felicitat. I aquí es troba l’element més interessant del film, el del do entès com un vessant de la identitat que marca la visió que la gent té de la protagonista sense que ella pugui fer res al respecte.

L’altre subtema que apunta La noia que sanava és la tendència de la societat a aprofitar-se d’una manera o d’altra de les persones amb la capacitat miraculosa d’ajudar el proïsme. Però Troch no arriba a armar un fresc de crítica social realment punyent, ni tampoc acaba de situar la Holly en un d’aquells dilemes de responsabilitat moral tan típics del cinema dels germans Dardenne, que haurien atorgat més profunditat psicològica al personatge.