Crítica — La quimera: Una faula entre dos mons

Les nostres vides, sempre en contínua contradicció, es debaten entre fixar la vista en el futur i girar el cap per mirar enrere, cap a aquest passat que cada vegada és més inabastable i prolix en detalls –alguns trivials, alguns fonamentals–. El quart llargmetratge d’Alice Rohrwacher (que igual que els tres anteriors, ha passat també pel Festival de Canes) retrata una Itàlia en ruïnes, una Itàlia en procés de desaparició; però alhora ens parla de tots aquests somnis, tots aquests anhels i plans de futur, que cada persona persegueix per trobar sentit a la seva vida.

Arthur, el protagonista de la història, és un misteriós anglès que torna a un poble a la Itàlia rural dels anys 80 després d’una llarga absència. Arthur no és una persona qualsevol, té un inusual do. Com un saurí que troba aigua en terrenys aparentment desèrtics, Arthur és capaç d’endevinar on s’amaguen sota terra les valuoses i cobejades restes de la civilització etrusca: tresors, gerros, atuells, monedes i escultures que, al mercat negre de l’art, poden arribar a tenir un gran valor. Juntament amb altres habitants del poble, es dedica a saquejar jaciments arqueològics i tombes per sobreviure malvenent el botí a la misteriosa Spartaco. Però en realitat, a Arthur els diners tampoc li importen tant, perquè l’única cosa que al cap i a la fi el lliga a aquest miserable poble és el seu amor per la desapareguda Beniamina. Per aquesta raó es troba Arthur entre dos mons, el dels vius i el dels morts, perquè no perd l’esperança de reunir-se amb la seva estimada. De fet, és quelcom que intenta constantment.

A La quimera, la desbordant riquesa de la cultura mediterrània es contraposa a l’extrema precarietat en què sobreviuen els protagonistes de la història. Els ressons de Pasolini i Fellini es barregen amb una imaginativa resignificació del neorealisme dels anys 40 i 50, conformant un retrat humanista i en absolut maniqueu de les classes més desfavorides. No en va, un dels personatges clau de la història –Flora, la mare de la difunta Beniamina– està interpretat per Isabella Rosellini, filla del director Roberto Rosellini.

És innegable l’interès de la directora per reinventar a les seves pel·lícules el concepte de faula, per barrejar innombrables referents en històries imprevisibles i desbordants d’imaginació. A La quimera, Rohrwacher ens ofereix una pel·lícula lliure que mescla, amb habilitat i sense complexos, imatges en 35 mm, en súper-16 mm, en 16 mm. Els plans s’acceleren, la pantalla s’estreny, la càmera, de tant en tant, ens mostra imatges del revés. Però, encara que a primera vista pogués semblar-ho, res en aquest film és arbitrari, i el que podríem considerar un cert barroquisme visual té, més que mai, la seva raó de ser. Perquè així és també en el fons la història d’Itàlia, un palimpsest en el qual se superposen centenars de capes, algunes més visibles que d’altres. Com aquest palimpsest que al cap i a la fi és també La quimera: una història d’amor, una història de fantasmes, un inesperat i heterogeni musical, una reflexió sobre la identitat i també una afilada crítica social que, paradoxalment, destaca sobretot per la seva inqüestionable lluminositat.