Crítica — La virgen roja: La meva filla Hildegart

En una escena de La virgen roja, el personatge d’Aurora aconsella la seva filla Hildegart que no es refiï de les ficcions (“tota ficció és conservadora per definició”, li diu), a propòsit d’una novel·la romàntica estil fulletó que ha copsat l’atenció de la noia. La nova pel·lícula de Paula Ortiz revisa un cas real que ha obsessionat, i amb raó, el periodisme i la ficció a Espanya des de fa gairebé un segle. La història de la militant gallega Aurora Rodríguez que, a principis del segle XX, s’entesta a convertir la seva filla en el prototip definitiu de dona lliure ja des de la seva concepció, duta a terme fora del matrimoni i amb un progenitor que no podia reclamar-ne la paternitat. I passant per la seva educació a totes les disciplines, però sobretot en un pensament polític d’esquerres i feminista que la jove Hildegart és capaç de defensar des de joveneta amb gran habilitat dialèctica davant de qualsevol auditori. Fins que la mare, espantada perquè la filla escapa del seu control, l’assassina.

Als anys setanta, Fernando Fernán Gómez ja va dirigir una pel·lícula sobre el tema, Mi hija Hildegart, molt impactant sobretot per la contundent interpretació de la immensa Amparo Soler Leal en el paper d’Aurora. Fernán Gómez inscrivia el seu film en les coordenades de la crònica negra amb el transfons històric de l’Espanya dels anys trenta com a teló de fons. Paula Ortiz opta per un registre gairebé oposat. En les antípodes de l’Aurora que menysté i menysprea la ficció popular per a dones, la directora de De tu ventana a la mía (2011) desplega aquest drama al voltant d’una mare terrible des de l’estètica dels melodrames d’època amb protagonisme femení que triomfen a les plataformes. En la primera part, la pel·lícula també es recrea en un dels trets més identificatius del cinema de la directora de La novia (2015) y Teresa (2022): el gust per recuperar registres literals o orals del castellà que no solem sentir al cinema. Així, les capacitats prodigioses de Hildegart es posen de manifest en el seu domini espatarrant de la retòrica política, del llenguatge acadèmic i del discurs oral.

Però l’aposta forta de La virgen roja té a veure amb la tria de Najwa Nimri en el paper d’Aurora. La directora escull una de les poques estrelles mediàtiques pop del cinema espanyol per encarnar una dona terrible capaç de cometre l’acte més aberrant per tal d’assolir un ideal polític. L’elecció atorga Aurora una dimensió molt diferent de la que presentava el mateix personatge en mans de Soler Leal. Mitjançant Nimri, Ortiz converteix Aurora en una figura detestable però alhora amb un carisma fascinant. Sense sintonitzar en cap moment amb la seva postura, construeix una malvada emblemàtica, gairebé digna de conte, una figura monstruosa que sobretot les dones joves adoraran odiar. Al seu cantó, Alba Planas se’n surt molt bé a l’hora de fer creïble Hildegart com una noia alhora immensament talentosa i plena d’innocència.

El crim d’Aurora Rodríguez desperta interès també pel transfons en què s’inscriu i les contradiccions que desvela sobre ideologies radicals. S’agraeix que una pel·lícula amb vocació pop apunti a la llarga tradició del PSOE de trair els ideals dels seus votants tan bon punt arriben al poder. Tot i que allò que de debò li interessa a Ortiz es subratllar la deriva intolerant i destructora del feminisme radical i dogmàtic que encarna Aurora, en front de la visió oberta, empàtica i transversal que defensa Hildegart. També podem llegir Aurora com algú que entén la maternitat com una variant d’autoria. Al cap i a la fi, encarna un arquetip típicament masculí, el creador amb complex de Déu que destruirà la seva pròpia obra abans de perdre’n el control. La virgen roja destaca sobretot per presentar una antagonista destinada a nodrir l’imaginari popular de dones remarcables, encara que sigui en negatiu, de la història. En la segona part del film, quan la trama romàntica agafa pes, el to de melodrama televisiu s’apropia massa de la pel·lícula. Aquí sí que sembla complir-se la sentència d’Aurora, i la ficció esdevé més convencional tant en el sentit estètic com en el polític.