Crítica — La virgen roja: La meva filla Hildegart

En una escena de La virgen roja, el personatge d’Aurora aconsella la seva filla Hildegart que no es refiï de les ficcions (“tota ficció és conservadora per definició”, li diu), a propòsit d’una novel·la romàntica estil fulletó que ha copsat l’atenció de la noia. La nova pel·lícula de Paula Ortiz revisa un cas real que ha obsessionat, i amb raó, el periodisme i la ficció a Espanya des de fa gairebé un segle. La història de la militant gallega Aurora Rodríguez que, a principis del segle XX, s’entesta a convertir la seva filla en el prototip definitiu de dona lliure ja des de la seva concepció, duta a terme fora del matrimoni i amb un progenitor que no podia reclamar-ne la paternitat. I passant per la seva educació a totes les disciplines, però sobretot en un pensament polític d’esquerres i feminista que la jove Hildegart és capaç de defensar des de joveneta amb gran habilitat dialèctica davant de qualsevol auditori. Fins que la mare, espantada perquè la filla escapa del seu control, l’assassina.

Als anys setanta, Fernando Fernán Gómez ja va dirigir una pel·lícula sobre el tema, Mi hija Hildegart, molt impactant sobretot per la contundent interpretació de la immensa Amparo Soler Leal en el paper d’Aurora. Fernán Gómez inscrivia el seu film en les coordenades de la crònica negra amb el transfons històric de l’Espanya dels anys trenta com a teló de fons. Paula Ortiz opta per un registre gairebé oposat. En les antípodes de l’Aurora que menysté i menysprea la ficció popular per a dones, la directora de De tu ventana a la mía (2011) desplega aquest drama al voltant d’una mare terrible des de l’estètica dels melodrames d’època amb protagonisme femení que triomfen a les plataformes. En la primera part, la pel·lícula també es recrea en un dels trets més identificatius del cinema de la directora de La novia (2015) y Teresa (2022): el gust per recuperar registres literals o orals del castellà que no solem sentir al cinema. Així, les capacitats prodigioses de Hildegart es posen de manifest en el seu domini espatarrant de la retòrica política, del llenguatge acadèmic i del discurs oral.