Crítica — Las chicas de la estación: mirant de reüll

La seqüència que tanca Las chicas de la estación retrata Jara i Miranda, joves emparades per un centre d’acollida mallorquí i víctimes d’abusos sexuals, baixant les escales de l’estació de tren que freqüenten como a punt d’adquisició de substàncies estupefaents a canvi de trobades sexuals amb homes adults. Amb les lletres de trap de “La travesía” d’Antony Z que conclouen la descarnada temàtic de la cinta amb “feel free, wanna live, una estrella fugaç, les cadenes són d’or i vull veure’l brillar, ‘tic lluitant els dimonis pel bé i el mal” i un muntatge dinàmic que accentua l’emoció amb prou feines continguda en el cos de les noies mentre s’esmunyen en els banys de l’estació. Esprais de grafit en mà i amb somriures d’orella a orella escriuen en les portes dels cubicles: “Follaniños = cerdos” (follacriatures = porcs). Matemàtiques a priori senzilles sobre les quals la cineasta madrilenya Juana Macías confessa al mitjà digital Última hora que volia “mostrar una realitat i que cadascú tregui les seves conclusions. No cal adoctrinar”.

Macías articula una espècie de biopic justificat pels fets reals ocorreguts a Palma de Mallorca fa cinc anys, en què tres joves d’un centre de menors van ser víctimes de violacions a canvi d’una recompensa monetària que els permetés acudir al concert de la seva trap queen favorita. La cineasta situa la violència fora de pla, a través d’el·lipsis que evidencien un rebuig rotund a la manifestació explícita de l’agressió i que col·loquen una distància intransitable a l’hora d’estructurar un discurs al voltant de la qüestió sobre la qual es fonamenta la cinta. Una altra decisió que vertebra Las chicas de la estación resideix en el seu procés de càsting d’actrius no professionals per encarnar les joves d’uns quinze o setze anys. Julieta Tobio o Salud Hadra, ambdues majors d’edat, apareixen amb la cara plena de blaus o sagnant mentre es fumen una cigarreta o ballen al ritme de les melodies d’Albany, creant una distància còmoda, estètica i segura amb la imatge comunament pueril d’una adolescent.

Aquesta capitalització a costa de les vivències de dones joves en situació de risc resulta en una concatenació de diàlegs que conclouen en un transigent “No pots elegir d’on vens però sí on vas” de la boca de Marcos, el coordinador del centre, a una jove òrfena, pobre i traumatitzada. Las chicas de la estación soluciona la problemàtica de l’abús de menors posant la responsabilitat de la denúncia en la víctima i la fe de rectitud en el sistema judicial espanyol. Macías imputa el delicte de l’explotació sexual a uns caricaturitzats i individualitzats agressors (per la seva condició de desequilibrat o de privilegiat) en lloc d’incidir en una problemàtica estructural arrelada en un sistema misogin que explota el cos femení des de la més tendra i innocent infantesa.