Crítica — Las chicas del balcón: Tu assassina, que nosaltres netegem la sang

Las chicas del balcón, segon llargmetratge de l’actriu Noémie Merlant (Retrato de una mujer en llamas, Tár, Emmanuelle) escrit en col·laboració amb Céline Sciamma, presenta des de l‘escena d’obertura la seva voluntat provocadora. Un coreogràfiat pla seqüència mostra un bulliciós barri de Marsella en un dia d’estiu especialment calorós, i finalitza entrant al balcó d’una dona que (de seguida ens adonarem) és víctima habitual de violència domèstica. La venjança no es fa esperar: després de propinar-li un cop amb una pala i deixar-lo inconscient al terra, la dona s’asseu sobre la cara ensangonada del seu marit maltractador. El gest d’alegria que apareix entre els seus llavis mentre l’asfixia, plasmat en un expressiu pla detall, pot ser el símbol d’un alliberament tan anhelat com triomfant, però també s’hi albira un subversiu plaer eròtic autònom, aconseguit sense l’ajuda de cap home; o, almenys, sense la seva ajuda voluntària. Des d’aquesta escena inicial estrambòtica, excessiva, hilarant i almodovariana (del primer Almodóvar, per a entendre’ns), Merlant deixa al descobert les seves cartes: ens trobem davant d’una farsa grotesca que combina gèneres i tons diversos sense prejudicis per elaborar un furiós al·legat contra la violència de gènere que aconsegueix mantenir (gairebé sempre) una refrescant efervescència còmica malgrat la càrrega de les seves tesis. Aquesta és, potser, una de les majors virtuts d’aquesta molt desigual pel·lícula: el risc que pren per abordar un tema tan seriós com la violència sexual contra les dones des d’una perspectiva insòlita, que combina el subgènere rape-and-revenge amb el cinema de terror o la farsa grotesca. És una mescla que, en moltes ocasions, no acaba de funcionar, però que mostra la confiança de la Merlant cineasta: no només parla, sense pudor, dels temes que li afecten com a dona, sinó que decideix fer-ho trencant les estructures i els patrons narratius genèrics del cinema hegemònic.