Crítica — Las corrientes: La ferida invisible

Els set primers minuts de Las corrientes —els que precedeixen l’aparició del títol del film— són, sens dubte, un exemple de mestratge narratiu. Fins i tot, malgrat que cap personatge no pronunciï ni una sola paraula (o potser, precisament, per aquesta mateixa raó).

A la seqüència d’inici de Las corrientes, veiem una dona jove i atractiva que rep un premi, aparentment important. Una multitud de persones elegants l’aplaudeixen, ella somriu i recull el guardó. Quan en té l’ocasió, s’escapoleix de la gent i es refugia al lavabo. Veiem com es renta les mans, llença el premi a la paperera, surt al carrer i es posa a caminar sense rumb fix pels carrers de Ginebra. Arriba a un pont i, sense pensar-s’ho ni un segon, es llança a l’aigua. A què respon aquest impuls sobtat? Tot seguit, el pla canvia i veiem com la dona arriba a un hotel coberta amb una manta tèrmica d’emergència, d’aquelles de color daurat, arrossegant una bossa d’escombraries amb el que probablement són les seves pertinences. El pas decidit i la mirada absent conformen una imatge difícil d’oblidar. Poc —o més aviat gens— sabem què li passa pel cap, però sí que podem intuir-ne moltes coses. La dona puja a la seva habitació d’hotel i intenta dutxar-se, però no n’és capaç. A partir d’aquest moment, una por irracional a l’aigua envairà la seva vida. Una vida aparentment ideal, amb una feina perfecta —dissenyadora de moda d’èxit—, un marit perfecte i una filla perfecta. Una vida que, per cert, ja no tornarà a ser abans la mateixa. O és que potser mai no va ser allò que semblava?