Crítica — Les Margarides: Un manifest sobre el desordre com a acció subversiva

Les margarides es pot considerar com un dels tractats artístics més contundents que s’hagin elaborat sobre el desconcert i el malestar que es va apoderar de la joventut en el nou ordre posterior a la II Guerra Mundial, així com una epifania de la consegüent revolta juvenil sorgida dos anys després de la creació d’aquest film.

Significa una explosiva faula sobre la gran paradoxa que va emergir entre una generació que, en aparença podia disposar de les millors condicions materials per atendre les seves necessitats, però per altra banda experimentava la més absoluta insatisfacció davant les imposicions morals dels seus antecessors, que havent viscut la guerra i participat en la reconstrucció econòmica i social, havien assumit com a peatge de la pau una existència regida per l’avorriment i l’asfíxia vital. “Quin avorriment! Hauria de passar alguna cosa! Cal provar-ho tot!”, són exclamacions recurrents de les dues protagonistes, Marie I i Marie II, en el seu itinerari desnortat, esbojarrat i llibertari presidit per la irreverència i el dubte existencial.

Partint de la premissa que “Aquest món està corromput… doncs nosaltres també”, les dues noies es llancen desacomplexadament a provocar situacions que subverteixen tota mena de normes, posant al descobert una falsària normativitat social de la qual es mofen obertament i que es dediquen a sabotejar sense límits. Es tracta de dos personatges sense història ni vincles. Sense obligacions. Éssers que viuen en un no lloc, en una comunitat que les nega, en què només es manifesta la complicitat d’una dona gran que té cura dels lavabos de la sala de festes on creen el caos. Personatges invisibilitzats, malgrat l’evident desordre que provoquen amb les seves aparicions públiques. “Ningú s’adona que som aquí”, diuen impàvides en una de les escenes.

Věra Chytilová no pretén embastar un discurs crític a l’ús. Construeix un film on el desacatament i la irresponsabilitat infantilista de les dues protagonistes s’expressa des de la desarticulació dels paràmetres del cinema narratiu convencional, mostrant així una coherència estilística totalment adequada per al discurs subversiu que planteja. Desmarcant-se en tot moment del realisme, Chytilová juga de manera molt coherent amb la desarticulació de les formes convencionals del llenguatge cinematogràfic i amb la desaparició de les categories lògiques de la continuïtat lineal. Construeix una concatenació de situacions en què predomina el muntatge propi del cinema underground, l’estètica de l’art pop i del collage, l’ús extradiegètic del so, la dissonància i la puntuació musical, el ritme sincopat, la inserció de flaixos i ràfegues d’imatges accelerades, viratges de color, alteració de les coordenades de l’espai i el temps.

En aquest manierisme explosiu i exuberant inscriu les dues joves protagonistes. Les situa en un escenari perfecte perquè elles, com a titelles programades per una força externa, puguin desenvolupar el seu activisme desinhibit, alterar l’ordre públic, mostrar la seva voracitat oral, el seu erotisme latent i, en definitiva, expressar la total desafecció que mostren cap al món que les envolta i l’impuls irrefrenable de destruir-lo que les motiva.

Amb la combinació del surrealisme i les situacions absurdes i provocatives que es van desenvolupant al llarg del film, Věra Chytilová colpeja encertadament els codis restrictius imposats a la societat de la seva època per part dels mecanismes del poder: el control autoritari, les normes socials, la jerarquia del desig masculí, la pressió estètica sobre el cos femení i el pes del concepte de l’amor romàntic. Com a manifest inconformista, dinamita les expectatives que havien d’assumir les dones en aquells anys seixanta, en què els rols sexuals i de gènere es van marcar a foc amb la intenció de mantenir-se sense discussió. S’erigeix ​​també com una denúncia explosiva contra el control autoritari i les normes socials, i roman en el temps com un llegat estètic únic, irrepetible i genuí, una mostra exemplar de com extreure de la matèria cinematogràfica recursos formals imprevistos, inesperats i desconcertants, capaços de continuar pertorbant l’hegemonia de la normativitat narrativa.