Crítica — Les Margarides: Un manifest sobre el desordre com a acció subversiva

Les margarides es pot considerar com un dels tractats artístics més contundents que s’hagin elaborat sobre el desconcert i el malestar que es va apoderar de la joventut en el nou ordre posterior a la II Guerra Mundial, així com una epifania de la consegüent revolta juvenil sorgida dos anys després de la creació d’aquest film.

Significa una explosiva faula sobre la gran paradoxa que va emergir entre una generació que, en aparença podia disposar de les millors condicions materials per atendre les seves necessitats, però per altra banda experimentava la més absoluta insatisfacció davant les imposicions morals dels seus antecessors, que havent viscut la guerra i participat en la reconstrucció econòmica i social, havien assumit com a peatge de la pau una existència regida per l’avorriment i l’asfíxia vital. “Quin avorriment! Hauria de passar alguna cosa! Cal provar-ho tot!”, són exclamacions recurrents de les dues protagonistes, Marie I i Marie II, en el seu itinerari desnortat, esbojarrat i llibertari presidit per la irreverència i el dubte existencial.

Partint de la premissa que “Aquest món està corromput… doncs nosaltres també”, les dues noies es llancen desacomplexadament a provocar situacions que subverteixen tota mena de normes, posant al descobert una falsària normativitat social de la qual es mofen obertament i que es dediquen a sabotejar sense límits. Es tracta de dos personatges sense història ni vincles. Sense obligacions. Éssers que viuen en un no lloc, en una comunitat que les nega, en què només es manifesta la complicitat d’una dona gran que té cura dels lavabos de la sala de festes on creen el caos. Personatges invisibilitzats, malgrat l’evident desordre que provoquen amb les seves aparicions públiques. “Ningú s’adona que som aquí”, diuen impàvides en una de les escenes.