Crítica — Lee Miller: Kate Winslet, dins de la banyera de Hitler

A partir de la seva progressiva reivindicació des de diferents àmbits del món de l’art, de la fotografia a les arts plàstiques i la moda, Lee Miller (1907-1977) ha esdevingut una de les creadores més fascinants del segle XX. Bona part de l’esforç per visibilitzar-la ha partit del seu fill, Antony Penrose, que ha rescatat el seu arxiu fotogràfic i ha escrit la biografia en què s’inspira el biopic que ens ocupa. La directora Ellen Kuras acota l’aproximació a la figura i l’obra de la fotògrafa al període de la Segona Guerra Mundial. Una manera d’evitar caure en la dispersió i la tendència viquipedista que sovint afecta aquest gènere cinematogràfic. Però això vol dir també que el film no s’endinsa en una de les etapes més apassionants i complexes de la seva trajectòria, aquella en què Miller comença a treballar primer com a model i després com a fotògrafa amb Man Ray, amb qui desenvolupa el seu gust per la fotografia experimental.

Lee Miller s’emmarca en un típic dispositiu de conversa, en què la protagonista ja veterana a qui dona vida Kate Winslet explica a un entrevistador part de la seva vida. La seva història al film arrenca a finals dels anys trenta, quan Miller coneix el que esdevindrà el seu segon marit, i pare de l’Antony, l’artista Roland Penrose, mentre els dos comparteixen uns dies de vacances vora al mar amb una colla d’amics avantguardistes. La pel·lícula redueix aquest grup de col·legues bohemis i privilegiats a un mer context per enquadrar la història entre Miller i Penrose, i no aprofundeix en les seves inquietuds artístiques. Però sí que en subratlla el compromís polític i les conseqüències que això els comportarà un cop els nazis ocupen França. El nucli dur del llargmetratge es concentra en la implicació de Miller com a fotoperiodista a la Segona Guerra Mundial, i tot el camí que ressegueix fins que el seu col·lega David E. Scherman capta la seva imatge més emblemàtica, aquella en què, a les acaballes del conflicte, es banya en la banyera del pis que compartien Adolf Hitler i Eva Braun a Munich. La posada en escena d’aquesta fotografia és del més interessant del film. Lluny d’atorgar-li un aura èpica, de conquesta del bastió privat de l’home més poderós i terrible de l’Europa del moment, la directora filma la decisió de Miller d’ocupar aquell lavabo com una reacció gairebé espontània i natural en el seu recorregut. Després de mesos travessant els horrors de la guerra i dels camps de concentració, la dona aprofita l’oportunitat de poder disposar d’una banyera on rentar-se, per fi, com Déu mana. I, alhora, capta una instantània insuperable i inèdita sobre l’experiència bèl·lica a l’Alemanya del moment. Una culminació de tot el que suposa l’obra fotoperiodística de Lee, un corpus d’imatges que desvelen el vessant més inesperat o ocult del front, ja sigui per la inquietud avantguardista que sovint segueix planant en la seva obra i que li permet desvelar la naturalesa irreal d’aquesta realitat atroç, ja sigui per la seva perspectiva de gènere, que la porta a posar el focus en el paper de les dones a l’exèrcit o en la repressió sexista que pateixen les civils que a França s’han allitat amb alemanys.