Crítica — Lengua extranjera: Lena i Fanny

Sens dubte no hi havia millor lloc per estrenar aquesta pel·lícula que el Festival de Berlín del 2024. Per la seva història, un amor adolescent entre dues noies; per les seves procedències, una alemanya, una altra francesa; per la seva oportunitat, en un moment en què la joventut europea es troba més desorientada que mai. Amb Lengua extranjera, la directora francesa Claire Burger aconseguia entrar a la competició oficial del festival i donar-se a conèixer a un públic més ampli.

Que aquesta pel·lícula no arribés a estrenar-se a sales només s’entén dins de les coses incomprensibles que passen amb l’exhibició al nostre país, on de vegades s’estrenen pel·lícules absurdes mentre que un film com aquest, amb un clar potencial de públic de gent jove propera als moviments antisistema i al món LGTBQ+, no troba el seu espai. Sort que les plataformes, en aquest cas Filmin, l’ acullen a la seva programació.

Dit això, hi ha diverses coses que podem discutir en aquest interessant film. La primera de totes és l’acumulació de Temes, amb majúscula, que intenta abastar. La idea d’una Europa unida, la relació entre la Alemanya oriental i la França més alemanya, els moviments de revolta antisistema i anticapitalistes, el descobriment d’un primer amor lèsbic, les tenses relacions mare/filla, els desequilibris emocionals dels personatges, un adulteri convencional, el racisme latent a tots dos països, l’assetjament escolar, les mentides i les fantasies com a refugi emocional, l’amistat… Són massa causes que s’acumulen una darrere l’altra sense donar temps a aprofundir en cap. Sembla que la directora volgués encabir en una hora i quaranta minuts tot el seu pensament sobre el món, sobre l’amor i les seves conseqüències.