Crítica — Les filles del califat: Confondre presó amb llar

L’any 2013, els gihadistes van implementar un sistema totalitari en territoris de Síria i l’Iraq. Amb la finalitat d’ampliar la seva població i assegurar la continuïtat de l’autodenominat estat islàmic, milers de dones de més d’un centenar de països van ser reclutades per convertir-se en esposes dels combatents. Entre elles es troben la jove Jessica (Megan Northam) i la seva amiga Laïla (Natacha Krief), que, cansades de la seva avorrida vida a França, decidiran aprendre àrab, convertir-se a l’islam i viatjar milers de quilòmetres fins a establir-se a Síria, fent així un gir radical a la seva vida desorientada.

Una vegada en Raqa, viuran en una de les nombroses madafas que hi ha al país, edificis destinats a allotjar les futures esposes dels combatents de Daesh. Almenys, fins que se’ls trobi un marit i compleixin així la seva missió. Allí coneixeran Madame (Lubna Azabal), la directora d’aquest centre, amb la qual Jessica establirà una pertorbadora relació marcada per la submissió i el control que canviarà per sempre el seu mode de pensar i comportar-se.

Com pot una dona que viu en una societat lliure decidir convertir-se a una religió que la privarà d’aquesta llibertat? Quines són les seves veritables motivacions? Són realment religioses? Són polítiques? O són més aviat psicològiques? Quin és el principal error de les societats occidentals? Per què tantes persones se senten excloses del sistema? D’on surt tant de desencant, tant de buit existencial? Per què tantes i tantes persones troben en la radicalització religiosa una possible solució als seus problemes? Aquestes són algunes de les preguntes que, d’alguna manera, formula l’arriscada òpera prima de Mareike Engelhardt. Un film que, més que sobre l’islam o la gihad, parla sobre la frustració i el desengany d’una generació desencantada amb la seva vida i la manipulació a la qual pot arribar a ser sotmesa.