Crítica — Lo que sucede después: L’homenatge de Meg Ryan a Nora Ephron

El títol de la segona pel·lícula de l’actriu Meg Ryan com a directora (després del drama bèl·lic Ithaca, de 2015) sembla tota una declaració d’intencions. Lo que sucede después podria referir-se a la naturalesa melancòlica d’una comèdia romàntica que, de manera inusual, aborda l’amor en els últims estadis de l’edat madura, en una etapa de la vida en la qual és fàcil sentir que tot l’important ja ha succeït. Però també a la pròpia carrera de Ryan, una de les estrelles femenines de Hollywood més icòniques i taquilleres dels noranta: ¿Què succeeix després de la fama, de l’èxit i de ser, durant anys, la “núvia d’Amèrica”, amb permís de Julia Roberts? ¿Què passa quan, de sobte, i misteriosament (o potser no tant en un Hollywood que castigava, i castiga, l’envelliment de les dones), la lluentor de l’estrellat s’apaga?

Des de la famosa escena del fals orgasme en el Katz’s Deli de Nova York, enfront d’un atònit Billy Crystal, en Quan en Harry va trobar la Sally (1989), Ryan, que tenia en aquell moment 27 anys, es va convertir en la nova reina indiscutible de la comèdia romàntica. La pel·lícula de Rob Reiner va catalitzar la feliç trobada entre dues personalitats artístiques femenines que van encaixar a la perfecció: Ryan i Nora Ephron, la guionista de la pel·lícula. Ephron dirigiria l’estrella en Alguna cosa per recordar i Tens un e-mail, dues pel·lícules fonamentals que, al llarg dels anys noranta, durien a terme una profunda renovació de la comèdia romàntica, gènere al qual l’actriu quedaria indissolublement lligada. No és estrany, doncs, que la seva segon pel·lícula com a cineasta i primera comèdia romàntica que dirigeix, estigui dedicada a Ephron (un emocionant “For Nora”, al final de la pel·lícula, així ho confirma) i que la seva obra impregni tota la pel·lícula. Com la majoria dels films dirigits o escrits per Ephron, Lo que sucede después es basa, estrictament, en una noció de combat dialèctic ―que, almenys en el cas de l’escriptora de Se acabó el pastel, tenia com a referent tant la screwball comedy dels trenta, com l’enginy neuròtic de les comèdies de Woody Allen― entre una dona i un home descrits com a contraris, però en el fons absolutament compatibles i destinats a estar junts. Aquesta vegada no són Sally i Harry, ni Kathleen i Joe (els personatges encarnats per Ryan i Tom Hanks en Tens un e-mail), sinó Willa i Bill (Ryan i David Duchovny, sensacionals, desprenent una química efervescent entre ells que sembla d’una altra època), dos antics amants que porten sense veure’s gairebé 30 anys i que, a causa d’una tempesta de neu, es queden atrapats en un aeroport i es veuen obligats a recordar, i rellegir, el seu passat com a parella, així com els motius de la seva separació.

Lo que sucede después presenta diversos problemes; el més rellevant és la dificultat de mantenir l’atenció del públic durant una mica més de noranta minuts en tractar-se d’un film que, en essència, compta amb una única localització i dos personatges. La direcció de Ryan és competent, però no tant com per cobrir les fallades d’un guió derivatiu i una mica forçat ―el drama dels personatges sembla lliscar-se, en diversos moments, cap a diàlegs que semblen extrets d’un manual d’autoajuda― ni per dissimular les mancances tècniques del que, sens dubte, és una producció independent i amb un pressupost molt limitat. Malgrat això, hi ha alguna cosa emocionant en la pel·lícula, que segurament té a veure amb una sensació de familiaritat: igual que Willa i Bill es troben, després de gairebé 30 anys, en aquest aeroport, el film permet al públic retrobar-se amb una mena de comèdia romàntica ja extingida i, alhora, reflexionar i ser absolutament conscients de la seva pròpia obsolescència, de la impossibilitat de la seva resurrecció. Tal vegada Lo que sucede después no sigui tant, doncs, una reivindicació, per part de Ryan, de la necessitat de tornar al tipus de pel·lícules que la van convertir en una estrella, sinó un melancòlic i molt honest cant del cigne cap a una època, un gènere i un Hollywood (en certs aspectes, afortunadament) ja desapareguts. Les millors escenes de la pel·lícula són, justament, les que evidencien aquesta melancolia, però també aquesta autoconsciència; no és difícil endevinar que Ryan, coautora del guió, estigui segurament parlant a través de Willa quan, en l’estupenda (divertida i trista a parts iguals) seqüència del bar, ella i Duchovny, borratxos, conversen sobre el paper secundari que les persones de la seva edat juguen en el món actual, enlluernat per la lluentor de la joventut. És per aquesta reivindicació etílica de la seva rellevància com a creadora, per aquesta defensa d’espais on poder parlar, amb honestedat i gairebé en primera persona, de temes com l’envelliment, la solitud, o les oportunitats perdudes, que la mera presència de Ryan a un costat i a l’altre de la càmera permet transformar un film irregular i, en molts aspectes, absolutament fallit, en una obra amb un to insòlitament confessional creada per una estrella amb un èxit fulgurant, però també una desaparició sobtada, que exemplifica les llums i les ombres ―sobretot pel que fa a la representació, el poder i l’autonomia femenins en el si de la indústria cinematogràfica― de tota una era de la història de Hollywood.