Crítica — Los destellos: Difuminat en el fons

No creus que potser són el mateix, l’amor i l’atenció?
Lady Bird (Gerwig, 2017)

“Madalen li va fer una abraçada, o més bé li la va demanar. Feia anys que feia olor a dona adulta, i malgrat això Ixabel va besar amb sorpresa aquell cap que un dia havia fet olor a colònia inofensiva”. Aquest fragment d’Un corazón demasiado grande, l’antologia de relats d’Eider Rodríguez, dibuixa una imatge d’un dels instants, llampecs d’emoció, que el tercer llargmetratge de Pilar Palomero captura a partir del text de l’autora basca. La distància física i emocional entre Isabel i la seva filla Madalen s’eixampla a mesura que les seqüències se succeeixen i la preocupació de la jove pel patiment de Ramón augmenta. Isabel, sumida en la prudència d’una dona que fa una vida va perdre la pista del pare de la seva filla, es mostra reticent a proporcionar una assistència intrínsecament entrellaçada amb una proximitat extraviada en temps passats.

La cineasta saragossana captura una sèrie d’apunts (el respecte d’Isabel a la intimitat de Ramón mentre parlen a través d’una porta tancada, els escrits publicats i confinats al fons d’un calaix que Ramón desacredita davant la curiositat del seu voltant, la presència d’Oso, el gos de Ramón, descuidat per l’aflicció del seu amo …) que profunditzen en el dolor de la reparació, en la tristesa subjacent a cada gest. La càmera, imitant la prudència del personatge d’Isabel, roman en els marcs de les portes, fora de les estàncies, apropant-se gradualment i només enfocant-lo quan l’home necessita ajuda per col·locar-se els mitjons. La figura desdibuixada de Ramón, la que flotava en la ment d’Isabel, es trenca en veure un físic desmillorat i malalt, molt allunyat de l’home robust i ben plantat de les fotografies. Mentre la distància entre els fragments d’aquesta família se s’escurça, Oso es rescatat d’una llar lúgubre i hermètica, igual que Ramón, amb l’ajuda de les dos dones, permet que la llum del sol i l’aire fresc inundin la sala d’estar una vegada més.