Crítica — Los tonos mayores: Missatges misteriosos

Ingrid Pokropek és una jove directora argentina. Nascuda el 1984, encara no tenia 30 anys quan va pensar i desenvolupar la història de l’Ana. Al cinema argentí hi ha una tradició d’adolescents diferents, de noies, més que nois, que tenen alguna cosa especial. Lucía Puenzo va obrir aquest camí amb XXX i El niño pez. Ingrid Pokropek segueix aquesta línia d’un realisme creuat per un misteri en un argument que li deu molt en la seva construcció al film de Laura Citarella Trenque Lauquen, del qual Ingrid va ser una de les productores.

Tot passa en un Buenos Aires hivernal, gris i fred. L’Ana està obsessionada amb les pulsacions que sent al seu braç i que la seva amiga Lepe ha convertit en una cançó: La cançó del batec. Totes dues són inseparables. Però totes dues estan creixent i gairebé sense adonar-se’n, les seves vides s’allunyen quan l’Ana intenta donar sentit a aquests senyals en una recerca misteriosa que recorda cert cinema de Rivette i que hauria agradat molt a Borges.

L’Ana viu sola amb el seu pare i arrossega un trauma dolorós i no resolt. Quan troba el Pablo, un jove soldat que li desvetlla la clau per entendre els batecs del seu braç com a punts de codi morse, comença a pensar en qui pot ser la persona que li envia aquests missatges estranys. Sumida en aquesta espiral, l’Ana es va allunyant del seu pare i dels seus amics i es va submergint en una Buenos Aires nocturna i fantasmal.