Crítica — Los tonos mayores: Missatges misteriosos

Ingrid Pokropek és una jove directora argentina. Nascuda el 1984, encara no tenia 30 anys quan va pensar i desenvolupar la història de l’Ana. Al cinema argentí hi ha una tradició d’adolescents diferents, de noies, més que nois, que tenen alguna cosa especial. Lucía Puenzo va obrir aquest camí amb XXX i El niño pez. Ingrid Pokropek segueix aquesta línia d’un realisme creuat per un misteri en un argument que li deu molt en la seva construcció al film de Laura Citarella Trenque Lauquen, del qual Ingrid va ser una de les productores.

Tot passa en un Buenos Aires hivernal, gris i fred. L’Ana està obsessionada amb les pulsacions que sent al seu braç i que la seva amiga Lepe ha convertit en una cançó: La cançó del batec. Totes dues són inseparables. Però totes dues estan creixent i gairebé sense adonar-se’n, les seves vides s’allunyen quan l’Ana intenta donar sentit a aquests senyals en una recerca misteriosa que recorda cert cinema de Rivette i que hauria agradat molt a Borges.

L’Ana viu sola amb el seu pare i arrossega un trauma dolorós i no resolt. Quan troba el Pablo, un jove soldat que li desvetlla la clau per entendre els batecs del seu braç com a punts de codi morse, comença a pensar en qui pot ser la persona que li envia aquests missatges estranys. Sumida en aquesta espiral, l’Ana es va allunyant del seu pare i dels seus amics i es va submergint en una Buenos Aires nocturna i fantasmal.

El títol de la pel·lícula es Los tonos mayores, però està concebuda en un to menor. Després de dos curts, la directora s’enfronta a la seva òpera prima amb una gran honestedat, conscient de les seves limitacions i de les seves possibilitats. Potser això és el que li dona al film un cert encant ingenu, una tendresa inquietant. Ingrid Pokropek no cau mai en la temptació del drama, s’hi apropa subtilment i resol les situacions amb versemblança.

Los tonos mayores va estar seleccionada a l’últim festival de Berlin dins de la secció Generation Kplus i es va presentar al Festival de Màlaga a la secció Zona Cine on va guanyar dos importants premis: la Biznaga de Plata a la millor pel·lícula iberoamericana i millor actriu per a la jove Sofia Clausen, una autèntica revelació.

Ingrid Pokropek forma part d’un grup de dones joves al cinema argentí que teixeixen una xarxa entre elles: Ingrid Pokropek produeix Trenque Lauquen de Laura Citarella, escrit per Laura Paredes que col·labora amb Dolores Fonzi a Blondi. Un cercle perfecte.