Crítica — Luz del 86: Amor adolescent amb catàstrofe de fons

En un parell d’anys es complirà el 40 aniversari de la catàstrofe de Txernòbil, accident nuclear ocorregut a Ucraïna (en aquell moment pertanyent a la Unió Soviètica) i un dels més grans de la història juntament amb el de Fukushima (esdevingut el 2011). Encara que tan sols va produir 31 morts directes, s’estima que la radiació alliberada per l’incident hauria provocat càncer (i fins i tot la posterior mort) a milers de persones, encara que el número exacte és impossible de determinar. Així i tot, per a la majoria, Txernòbil ja no és més que un record llunyà. De vegades, ni tan sols un record propi, sinó tan sols un record de les generacions anteriors. Una nota necrològica a peu de pàgina en els llibres d’història.

Aquesta catàstrofe és el punt de partida de Valoa, valoa, valoa, la novel·la de Vilja-Tuulia Huotarinen que ha estat adaptada al cinema per la finlandesa Inari Niemi. El film, estrenat a Espanya amb el títol de Luz del 86, és el primer de la directora que podrem veure en sales comercials.

Les imatges inicials de la pel·lícula recorren Finlàndia a vista de dron: els boscos, els terrats dels edificis, les carreteres poc freqüentades. La gent passeja pel carrer, els nens i nenes juguen. Tot sembla estar en ordre fins que, de sobte, el cel es tenyeix d’un inusual color rosaci i comença a ploure. En unes hores, els mitjans de comunicació i les autoritats començaran a informar sobre la catàstrofe esdevinguda a Ucraïna. Els mesuradors de radiació, les advertències de seguretat i les pastilles de iode passaran a partir d’aquest moment a formar part d’una nova i estranya quotidianitat. En una petita ciutat a l’oest de Finlàndia viu Mariia, una adolescent que veu la seva rutina trastocada, no tan sols per aquest accident nuclear, sinó també per l’arribada de Mimi, la seva nova companya d’institut. Mimi, adolescent òrfena de mare que sobreviu com bonament pot en una casa on gairebé ningú sembla estimar-la, ni els seus oncles, ni el seu pare. És la seva anciana àvia l’única amb la qual empatitza. Aquesta família desestructurada, de classe baixa i en part alcohòlica, contrasta de ple amb la de Mariia, aparentment idíl·lica. Amb la felicitat enfosquida, això sí, pel càncer que amenaça la vida de la seva mare. En un context com aquest, la desconfiança inicial entre les dues adolescents s’acabarà transformant en un primer amor furtiu disfressat d’amistat que, com era d’esperar, no comptarà en absolut amb el beneplàcit de la família de Mariia.