Crítica — Luz del 86: Amor adolescent amb catàstrofe de fons

En un parell d’anys es complirà el 40 aniversari de la catàstrofe de Txernòbil, accident nuclear ocorregut a Ucraïna (en aquell moment pertanyent a la Unió Soviètica) i un dels més grans de la història juntament amb el de Fukushima (esdevingut el 2011). Encara que tan sols va produir 31 morts directes, s’estima que la radiació alliberada per l’incident hauria provocat càncer (i fins i tot la posterior mort) a milers de persones, encara que el número exacte és impossible de determinar. Així i tot, per a la majoria, Txernòbil ja no és més que un record llunyà. De vegades, ni tan sols un record propi, sinó tan sols un record de les generacions anteriors. Una nota necrològica a peu de pàgina en els llibres d’història.

Aquesta catàstrofe és el punt de partida de Valoa, valoa, valoa, la novel·la de Vilja-Tuulia Huotarinen que ha estat adaptada al cinema per la finlandesa Inari Niemi. El film, estrenat a Espanya amb el títol de Luz del 86, és el primer de la directora que podrem veure en sales comercials.

Les imatges inicials de la pel·lícula recorren Finlàndia a vista de dron: els boscos, els terrats dels edificis, les carreteres poc freqüentades. La gent passeja pel carrer, els nens i nenes juguen. Tot sembla estar en ordre fins que, de sobte, el cel es tenyeix d’un inusual color rosaci i comença a ploure. En unes hores, els mitjans de comunicació i les autoritats començaran a informar sobre la catàstrofe esdevinguda a Ucraïna. Els mesuradors de radiació, les advertències de seguretat i les pastilles de iode passaran a partir d’aquest moment a formar part d’una nova i estranya quotidianitat. En una petita ciutat a l’oest de Finlàndia viu Mariia, una adolescent que veu la seva rutina trastocada, no tan sols per aquest accident nuclear, sinó també per l’arribada de Mimi, la seva nova companya d’institut. Mimi, adolescent òrfena de mare que sobreviu com bonament pot en una casa on gairebé ningú sembla estimar-la, ni els seus oncles, ni el seu pare. És la seva anciana àvia l’única amb la qual empatitza. Aquesta família desestructurada, de classe baixa i en part alcohòlica, contrasta de ple amb la de Mariia, aparentment idíl·lica. Amb la felicitat enfosquida, això sí, pel càncer que amenaça la vida de la seva mare. En un context com aquest, la desconfiança inicial entre les dues adolescents s’acabarà transformant en un primer amor furtiu disfressat d’amistat que, com era d’esperar, no comptarà en absolut amb el beneplàcit de la família de Mariia.

Inari Niemi ens ofereix amb el seu quart llargmetratge un coming of age que, lluny de mostrar-nos una imatge endolcida de l’adolescència, s’endinsa sense por en els clarobscurs d’una fase de la vida repleta de canvis convulsos. La sensació d’estar fora de lloc, la falta de comunicació amb la resta de persones, la impotència enfront d’un món on poques coses semblen funcionar com deurien. No, l’adolescència no és idíl·lica, com molts llargmetratges s’obstinen a mostrar. Però, malgrat això, hi ha quelcom màgic i irrepetible en aquesta etapa que només es pot viure una vegada. Parlem, com és de suposar, del descobriment de l’amor. D’aquesta persona que sembla ser aquí per a tu, que t’escolta, que t’entén, que sap que existeixes. Aquesta persona amb la qual comparteixes el que veritablement importa. Mariia i Mimi descobriran, en aquest estiu del 86, com d’importants són l’una per a l’altra. Però res no és etern, el temps transcorre i les vides canvien. Anys més tard, Mariia tornarà a la seva ciutat natal per cuidar de la seva mare, amenaçada de nou pel càncer. I és clar, una vegada allí, el passat es tornarà més present que mai i Mariia recordarà aquell estiu que va canviar per sempre la seva vida.