Crítica — Mamífera: El desig de no ser mare
En el seu tercer llargmetratge de ficció, Liliana Torres explora la voluntat de no tenir fills en una comèdia dramàtica protagonitzada per Maria Rodríguez Soto.
Mamífera
Any 2024
País Espanya
Direcció Liliana Torres
Guió Liliana Torres
Producció
Distinto Films
Edna Cinema
Repartiment
Maria Rodríguez Soto
Enric Auquer
Ruth Llopis
Anna Alarcón
María Ribera
Anna Bertran
Mireia Aixalà
Marina Rodríguez
Ann Perelló
Amparo Fernández
Fotografia Lucía C. Pan
Muntatge Sofi Escudé Poulenc
Música
Joan Pons Villaró
Jordi Matas Domènech
Distribució Filmax
Durada 93 min
Data d'estrena 26 d'abril del 2024
Sinopsi
Lola gaudeix d'una vida feliç amb la seva parella, Bruno, fins que un embaràs inesperat revoluciona tots els plans. Tot i que la Lola sempre ha tingut clar que això de ser mare no li va, ara se sent qüestionada per les expectatives socials i s'enfronta als seus temors interns. Durant els tres dies que han d'esperar fins que arribi la cita a la clínica, la Lola s'acosta a les amigues i la família amb la intenció de reafirmar la decisió. En Bruno tampoc no s'havia imaginat mai com a pare. Fins ara.
Mamífera
Any 2024
País Espanya
Direcció Liliana Torres
Guió Liliana Torres
Producció
Distinto Films
Edna Cinema
Repartiment
Maria Rodríguez Soto
Enric Auquer
Ruth Llopis
Anna Alarcón
María Ribera
Anna Bertran
Mireia Aixalà
Marina Rodríguez
Ann Perelló
Amparo Fernández
Fotografia Lucía C. Pan
Muntatge Sofi Escudé Poulenc
Música
Joan Pons Villaró
Jordi Matas Domènech
Distribució Filmax
Durada 93 min
Data d'estrena 26 d'abril del 2024
Sinopsi
Lola gaudeix d'una vida feliç amb la seva parella, Bruno, fins que un embaràs inesperat revoluciona tots els plans. Tot i que la Lola sempre ha tingut clar que això de ser mare no li va, ara se sent qüestionada per les expectatives socials i s'enfronta als seus temors interns. Durant els tres dies que han d'esperar fins que arribi la cita a la clínica, la Lola s'acosta a les amigues i la família amb la intenció de reafirmar la decisió. En Bruno tampoc no s'havia imaginat mai com a pare. Fins ara.
La primera reacció que provoca Mamífera és preguntar-se per què ha costat tant que existís una pel·lícula com aquesta. Un film en què es planteja la decisió d’una dona de no tenir fills de forma clara i frontal, sense complexos ni subterfugis. Una pel·lícula que parla de la no maternitat sense antagonitzar-la amb la maternitat, que té clar que legitimar una opció en cap cas vol dir estigmatitzar l’altra. Una història que desvincula el fet de ser dona (mamífera) de la fal·làcia de l’instint matern, i on alhora es reivindica que el desig de tenir fills també correspon a molts homes. Una comèdia dramàtica en què es despatologitza la voluntat de no tenir descendència, i es desdramatitzen les conseqüències que això pot provocar en una parella. Una proposta en què queda clar com una dona sense fills no necessita exercir de mare vicària per també estimar, tenir cura d’altres éssers i ser feliç. I que tot plegat suposa sovint plantejar-se mil dubtes, encarar fantasmes i driblar pressions socials per tots cantons.
La Lola (Maria Rodríguez Soto, premi a la millor interpretació femenina al Festival South by Southwest) s’enfronta al dilema de ser mare en una edat en què pensava que ja ni corria el risc de quedar-se prenyada. Ha passat l’època que era prou jove per tenir temps de replantejar-se la maternitat o en què semblava lògic prioritzar la vida professional i la despreocupació de la joventut. El seu embaràs pot ser l’última oportunitat per embarcar-se en aquest vaixell. Al seu voltant tot l’empenta a ser mare. La seva germana té criatures i la majoria de les seves amigues també, o estan intentant-ho. Fins i tot en Bruno (Enric Auquer), la seva parella de fa anys, amb qui viu feliçment i ja havia acordat no tenir fills, ara s’ho repensa davant la possibilitat que en neixi un.
UNA COMÈDIA DRAMÀTICA EN QUÈ ES DESPATOLOGITZA LA VOLUNTAT DE NO TENIR DESCENDÈNCIA, I ES DESDRAMATITZEN LES CONSEQÜÈNCIES QUE AIXÒ POT PROVOCAR EN UNA PARELLA. UNA PROPOSTA EN QUÈ QUEDA CLAR COM UNA DONA SENSE FILLS NO NECESSITA EXERCIR DE MARE VICÀRIA PER TAMBÉ ESTIMAR, TENIR CURA D’ALTRES ÉSSERS I SER FELIÇ.
Amb el seu debut, Family Tour (2013), Liliana Torres va convertir-se en una directora pionera al nostre país a l’hora d’emprar l’autoficció per explorar-se a ella mateixa a través dels vincles amb el seu entorn, en aquella ocasió la seva pròpia família. Després de convertir igualment el cinema en un territori d’autorecerca a ¿Qué hicimos mal? (2021), en què indagava en els possibles errors en les seves relacions passades per revisar la present, la directora aborda en aquest cas la qüestió de la no maternitat en un film que no juga tant al dispositiu autoficcional com els anteriors. Més enllà de la possible dosi d’inspiració en la seva pròpia postura sobre el tema, Mamífera funciona com una comèdia dramàtica que interpel·la a l’audiència per com de bé perfila uns personatges molt identificables en el nostre context a través del conflicte que afronta la protagonista. La pel·lícula segueix el procés interior de la Lola quan es troba davant de la decisió d’interrompre o no un embaràs no desitjat. El film se situa just abans de la darrera reforma de la llei de l’avortament l’any 2022, quan s’obligava les dones a passar per un “període de reflexió” de tres dies (a “anar al racó de pensar”, com diu la protagonista) abans de practicar-se la intervenció. Durant aquestes tres jornades, la Lola s’encara a les múltiples pressions socials que naturalitzen la maternitat, des de les noves formes de socialització de les seves amigues-mares als missatges que apel·len a la mala consciència de “qui et cuidarà quan siguis vella”, fins al punt d’interrogar-se si té algun problema pel fet de no voler criatures.
A partir de la professió de la protagonista, professora d’art, Mamífera incorpora un recurs estètic insòlit per plasmar les pors i inseguretats que assalten la protagonista en aquest moment d’incertesa. Els seus malsons es retraten en forma de collage, una manifestació artística pròpiament surrealista i amb molta tradició de pràctica femenina (de la dadà Hannah Höch a Nancy Spero) que tanmateix veiem poc aplicada al cinema, més enllà de les populars vinyetes de Terry Gilliam als films de Monty Python. Torres també afegeix un element que atorga fermesa realista al retrat panoràmic: esbossa la condició socioeconòmica de les protagonistes i com condiciona això les seves (no) maternitats a partir sobretot dels barris i entorns en què es mouen. La Lola viu a Montbau i viatja en rodalies per visitar la mare; la seva millor amiga Paula (Anna Alarcón), resideix en un pis oficial cedit a Torre Baró, mentre d’altres més afortunades estan establertes a l’Eixample, en un retrat de Barcelona que fuig dels escenaris més tradicionals. L’elecció de Maria Rodríguez Soto afegeix un pòsit interessant al personatge, atès que l’actriu es va fer coneguda especialment gràcies a Els dies que vindran (2019), el film de Carles Marques-Marcet, en què seguíem l’embaràs (real) de la protagonista. Que una mateixa actriu encarni dos personatges lligats a dues opcions contraposades davant del fet d’estar prenyada subratlla la idea que tenir o no tenir fills no et converteix en una dona diferent.