Crítica — Mamífera: El desig de no ser mare

La primera reacció que provoca Mamífera és preguntar-se per què ha costat tant que existís una pel·lícula com aquesta. Un film en què es planteja la decisió d’una dona de no tenir fills de forma clara i frontal, sense complexos ni subterfugis. Una pel·lícula que parla de la no maternitat sense antagonitzar-la amb la maternitat, que té clar que legitimar una opció en cap cas vol dir estigmatitzar l’altra. Una història que desvincula el fet de ser dona (mamífera) de la fal·làcia de l’instint matern, i on alhora es reivindica que el desig de tenir fills també correspon a molts homes. Una comèdia dramàtica en què es despatologitza la voluntat de no tenir descendència, i es desdramatitzen les conseqüències que això pot provocar en una parella. Una proposta en què queda clar com una dona sense fills no necessita exercir de mare vicària per també estimar, tenir cura d’altres éssers i ser feliç. I que tot plegat suposa sovint plantejar-se mil dubtes, encarar fantasmes i driblar pressions socials per tots cantons.

La Lola (Maria Rodríguez Soto, premi a la millor interpretació femenina al Festival South by Southwest) s’enfronta al dilema de ser mare en una edat en què pensava que ja ni corria el risc de quedar-se prenyada. Ha passat l’època que era prou jove per tenir temps de replantejar-se la maternitat o en què semblava lògic prioritzar la vida professional i la despreocupació de la joventut. El seu embaràs pot ser l’última oportunitat per embarcar-se en aquest vaixell. Al seu voltant tot l’empenta a ser mare. La seva germana té criatures i la majoria de les seves amigues també, o estan intentant-ho. Fins i tot en Bruno (Enric Auquer), la seva parella de fa anys, amb qui viu feliçment i ja havia acordat no tenir fills, ara s’ho repensa davant la possibilitat que en neixi un.