Crítica — Mentre siguis tu: La força de l’amistat i la confiança

Als darrers anys, el cinema s’ha acostat a la malaltia de l’Alzheimer des de molts angles: ficció, documental, sèries de televisió. Però gairebé sempre, fins fa poc, la sensació que s’extreia d’aquestes pel·lícules era de desolació, tristesa i dolor, tres sentiments evidents quan t’enfrontes a una realitat tan terrible com és la pèrdua de memòria del que ha estat la teva vida. Però a l’últim any, han aparegut tres documentals que, sense deixar de ser testimoni de la malaltia i les seves conseqüències, desprenen una certa esperança. Són tres històries que posen l’accent a l’amor i a l’amistat. L’amor dels avis de Marta Romero a Toda una vida, l’amor d’Augusto Góngora i Paulina Urrutia a La memoria infinita de Maite Alberdi i l’amor de Carme Elías pel teatre, al qual se suma la profunda amistat de l’actriu amb la directora veneçolana Claudia Pinto.

Claudia Pinto i Carme Elias es van conèixer quan van rodar La distancia más larga el 2013. En aquesta pel·lícula, Carme Elias era una dona que, enfrontada a la mort, decideix fer un últim viatge als llocs on va ser feliç i pujar a la muntanya Roraima, però sap que sense algú que l’acompanyi, no ho podrà aconseguir. Set anys després, Claudia Pinto va tornar a trucar a Carme Elias per a Las consecuencias, on era una dona perduda en una illa volcànica. Val la pena recordar aquestes dues pel·lícules per dos motius. El primer, perquè d’alguna manera semblen profetitzar el que ha estat vivint l’actriu aquests darrers anys; el segon, perquè va ser rodant Las consecuencias que totes dues es van adonar que passava alguna cosa.

La seva amistat i confiança es va consolidar l’estiu del 2021. I va ser allà, al costat de la piscina, amb els seus fills, quan la Clàudia li va preguntar a la Carme si volia que l’acompanyés en aquest viatge, en aquesta particular travessia cap a la seva muntanya i el seu enfrontament amb el volcà de la malaltia. A Carme, actriu fins al final, li va semblar una gran idea i des d’aleshores i malgrat la pandèmia, van anar gravant diferents moments, diferents situacions, tant públiques com privades, fins arribar al 19 de març del 2022 quan va decidir reconèixer públicament la malaltia en rebre el premi especial del Brain Film Fest. Aquest moment va ser un alliberament per a l’actriu, però va significar un canvi per a la directora. L’enorme intimitat i complicitat que havien compartit juntes durant gairebé tres anys, buscant als arxius, xerrant, recordant i oblidant, es va transformar en un seguiment menys intens, encara que igualment valuós.