Crítica — Música: La música dels clàssics

Enfrontar-se a una pel·lícula de la directora alemanya Angela Schanelec requereix una predisposició a viure una experiència emocional que va més enllà del cine. Això és particularment evident en el seu darrer treball, Música, on juga amb el silenci, la paraula i el cant com a elements narratius.

Música adapta a la contemporaneïtat la tragèdia grega de l’Èdip de Sofòcles, passant-la pel sedàs de la mirada d’una dona alemanya del segle XXI. Grècia i Alemanya són dues presències fortíssimes a la pel·lícula, unides en el personatge de Jon, el modern Èdip. Grècia és el paisatge rocós, la llengua tan rocosa com el paisatge, l’ombra del mite; Alemanya és la música barroca, el romanticisme latent que ens remet a Hölderlin, a Goethe, el cant.

Se m’acudeixen moltes referències possibles veient aquesta gran pel·lícula: Robert Bresson, per exemple, reconeixible en els dos actors protagonistes, Aliocha Schneider i Agathe Bonitzer, tan adolescents i eteris com estàtics i monocords, marca d’estil de l’autor d’El dinero o Una mujer dulce. O les tragèdies gregues de Jean-Marie Straub i Danièlle Huillet, despullades d’emocions, seques però commovedores, rodades amb actors no professionals i sempre en escenaris naturals.

Totes aquestes referències són petites crosses que la crítica busca per enfrontar-se a una obra que en realitat evoca moltes coses, però no s’assembla a res ni a ningú. L’estil característic del cinema de Schanalec, fet de llargs plans en què els personatges es mouen com en un ballet —n’és un exemple la seqüència de la taula de ping pong a la presó, que la directora ha escollit com a motiu d’un dels preciosos cartells del film—, s’enriqueix amb les el·lipsis de temps en què passen anys sense que vegem envellir els protagonistes sempre iguals, obligant l’espectador a emplenar els espais amb la seva imaginació

La tragèdia d’Èdip, s’intueix més que es veu perquè mai no s’explicita. Iro i Jon es coneixen, s’estimen i tenen una filla. Però un dia, quan la nena té set anys, Iro fa una trucada. No podrà suportar el que descobreix. Jon, només amb la seva filla, comença a cantar, a sublimar el seu dolor a través de la música sense saber, no ho sabrà mai, que ha matat el seu pare i que la mare de la seva filla és la seva pròpia mare.

Música utilitza Bach i Vivaldi en conjunció amb les cançons d’un poeta canadenc d’ara mateix, Doug Tielli, creant una atmosfera de conte, de relat abstret, de somni. Música és un film que cal sentir. Més que veure’l, cal sentir-lo, més que entendre’l, cal viure’l. Per gaudir-lo de debò cal acceptar les seves pròpies convencions, entrar en el seu joc i deixar-se emportar.