Crítica — Música: La música dels clàssics
Revisió d’una tragèdia clàssica amb una mirada molt contemporània.
Nuria Vidal 2 de maig 2024
Música (Musik)
Any 2023
País Alemanya
Direcció Angela Schanelec
Guió Angela Schanelec
Producció
Faktura Film
Les Films de l’Après-Midi
Heretic
Repartiment
Aliocha Schneider
Agathe Bonitzer
Fotografia Ivan Markovic
Música
Hustle Hans
Doug Tielli
Distribució Atalante
Durada 108 min
Data d'estrena 1 de maig del 2024
Sinopsi
Abandonat en néixer a les muntanyes gregues una nit de tempesta, en Jon és acollit i adoptat per uns pescadors, sense arribar a conèixer els seus pares biològics. Anys després, quan és empresonat com a responsable d'un accident mortal, Jon coneix Iro, zeladora de la presó. Ella sembla buscar la seva companya, el cuida, li grava música i una unió molt forta s'estableix entre ells. Però Jon comença a perdre visió progressivament… Des d'aquell moment, i malgrat els obstacles, començarà a viure la vida amb tota plenitud.
Música (Musik)
Any 2023
País Alemanya
Direcció Angela Schanelec
Guió Angela Schanelec
Producció
Faktura Film
Les Films de l’Après-Midi
Heretic
Repartiment
Aliocha Schneider
Agathe Bonitzer
Fotografia Ivan Markovic
Música
Hustle Hans
Doug Tielli
Distribució Atalante
Durada 108 min
Data d'estrena 1 de maig del 2024
Sinopsi
Abandonat en néixer a les muntanyes gregues una nit de tempesta, en Jon és acollit i adoptat per uns pescadors, sense arribar a conèixer els seus pares biològics. Anys després, quan és empresonat com a responsable d'un accident mortal, Jon coneix Iro, zeladora de la presó. Ella sembla buscar la seva companya, el cuida, li grava música i una unió molt forta s'estableix entre ells. Però Jon comença a perdre visió progressivament… Des d'aquell moment, i malgrat els obstacles, començarà a viure la vida amb tota plenitud.
Enfrontar-se a una pel·lícula de la directora alemanya Angela Schanelec requereix una predisposició a viure una experiència emocional que va més enllà del cine. Això és particularment evident en el seu darrer treball, Música, on juga amb el silenci, la paraula i el cant com a elements narratius.
Música adapta a la contemporaneïtat la tragèdia grega de l’Èdip de Sofòcles, passant-la pel sedàs de la mirada d’una dona alemanya del segle XXI. Grècia i Alemanya són dues presències fortíssimes a la pel·lícula, unides en el personatge de Jon, el modern Èdip. Grècia és el paisatge rocós, la llengua tan rocosa com el paisatge, l’ombra del mite; Alemanya és la música barroca, el romanticisme latent que ens remet a Hölderlin, a Goethe, el cant.
Se m’acudeixen moltes referències possibles veient aquesta gran pel·lícula: Robert Bresson, per exemple, reconeixible en els dos actors protagonistes, Aliocha Schneider i Agathe Bonitzer, tan adolescents i eteris com estàtics i monocords, marca d’estil de l’autor d’El dinero o Una mujer dulce. O les tragèdies gregues de Jean-Marie Straub i Danièlle Huillet, despullades d’emocions, seques però commovedores, rodades amb actors no professionals i sempre en escenaris naturals.
