Crítica — Música: La música dels clàssics
Revisió d’una tragèdia clàssica amb una mirada molt contemporània.
Música (Musik)
Any 2023
País Alemanya
Direcció Angela Schanelec
Guió Angela Schanelec
Producció
Faktura Film
Les Films de l’Après-Midi
Heretic
Repartiment
Aliocha Schneider
Agathe Bonitzer
Fotografia Ivan Markovic
Música
Hustle Hans
Doug Tielli
Distribució Atalante
Durada 108 min
Data d'estrena 1 de maig del 2024
Sinopsi
Abandonat en néixer a les muntanyes gregues una nit de tempesta, en Jon és acollit i adoptat per uns pescadors, sense arribar a conèixer els seus pares biològics. Anys després, quan és empresonat com a responsable d'un accident mortal, Jon coneix Iro, zeladora de la presó. Ella sembla buscar la seva companya, el cuida, li grava música i una unió molt forta s'estableix entre ells. Però Jon comença a perdre visió progressivament… Des d'aquell moment, i malgrat els obstacles, començarà a viure la vida amb tota plenitud.
Música (Musik)
Any 2023
País Alemanya
Direcció Angela Schanelec
Guió Angela Schanelec
Producció
Faktura Film
Les Films de l’Après-Midi
Heretic
Repartiment
Aliocha Schneider
Agathe Bonitzer
Fotografia Ivan Markovic
Música
Hustle Hans
Doug Tielli
Distribució Atalante
Durada 108 min
Data d'estrena 1 de maig del 2024
Sinopsi
Abandonat en néixer a les muntanyes gregues una nit de tempesta, en Jon és acollit i adoptat per uns pescadors, sense arribar a conèixer els seus pares biològics. Anys després, quan és empresonat com a responsable d'un accident mortal, Jon coneix Iro, zeladora de la presó. Ella sembla buscar la seva companya, el cuida, li grava música i una unió molt forta s'estableix entre ells. Però Jon comença a perdre visió progressivament… Des d'aquell moment, i malgrat els obstacles, començarà a viure la vida amb tota plenitud.
Enfrontar-se a una pel·lícula de la directora alemanya Angela Schanelec requereix una predisposició a viure una experiència emocional que va més enllà del cine. Això és particularment evident en el seu darrer treball, Música, on juga amb el silenci, la paraula i el cant com a elements narratius.
Música adapta a la contemporaneïtat la tragèdia grega de l’Èdip de Sofòcles, passant-la pel sedàs de la mirada d’una dona alemanya del segle XXI. Grècia i Alemanya són dues presències fortíssimes a la pel·lícula, unides en el personatge de Jon, el modern Èdip. Grècia és el paisatge rocós, la llengua tan rocosa com el paisatge, l’ombra del mite; Alemanya és la música barroca, el romanticisme latent que ens remet a Hölderlin, a Goethe, el cant.
Se m’acudeixen moltes referències possibles veient aquesta gran pel·lícula: Robert Bresson, per exemple, reconeixible en els dos actors protagonistes, Aliocha Schneider i Agathe Bonitzer, tan adolescents i eteris com estàtics i monocords, marca d’estil de l’autor d’El dinero o Una mujer dulce. O les tragèdies gregues de Jean-Marie Straub i Danièlle Huillet, despullades d’emocions, seques però commovedores, rodades amb actors no professionals i sempre en escenaris naturals.
