Crítica — Nina: La dona de vermell

Nina, segon llargmetratge de la cineasta navarresa Andrea Jaurrieta, és, abans de res, un vigorós exercici d’estil i un inusual exemple de cinema de gènere dirigit per una dona en una indústria cinematogràfica, l’espanyola, que històricament no ha donat massa espai a la pluralitat de veus femenines. Hi ha, per descomptat, excepcions —del noir de Pilar Miró (Beltenebros), al thriller polític d’Helena Taberna (Yoyes), fins a arribar a l’slasher de Carlota Pereda (Cerdita), entre altres—, però, tot i així, el film de Jaurrieta destaca per ser una proposta que s’allunya d’una tendència intimista i naturalista present en bona part del cinema espanyol contemporani dirigit per dones, per navegar, sense prejudicis, entre gèneres i referents absolutament diversos.

L’autora d’Ana de dia (2018) es basa en dos textos teatrals per dur a terme una obra que és cinematogràfica fins a la medul·la. Jaurrieta adapta la peça teatral homònima de José Ramón Fernández qui, al seu torn, es va inspirar en Nina, un dels personatges de la icònica La gavina, d’Antón Chéjov. La directora i guionista parteix d’una idea present en totes dues obres —el retorn inesperat d’una dona al seu poble natal, després d’anys d’absència, travessada per les ferides, físiques i emocionals, d’un passat tenebrós— per desviar-se de seguida de manera sorprenent en convertir la seva Nina en la història d’una venjança entesa com un àpat que se serveix molt fred. La primera vegada que veiem la protagonista, amb el físic tibant i fibrós d’una Patrícia López Arnáiz extraordinària, camina pesadament sota la pluja, enfundada en un vestit vermell i carregant una escopeta amb unes bales que tenen nom i cognoms. A qui van destinades, i quins són els motius d’aquesta obstinada missió, constitueix el principal misteri que regirà un film que navega entre els codis del thriller de venjança (La núvia vestia de negre, de Truffaut, podria ser un referent, però també obres contemporànies de dones cineastes com Promising Young Woman de Fennell, The Nightingale de Kent i, potser, Revenge de Fargeat) i el western (la protagonista sembla un transsumpte de la Vienna de Johnny Guitar).