Crítica — Nina: La dona de vermell

Nina, segon llargmetratge de la cineasta navarresa Andrea Jaurrieta, és, abans de res, un vigorós exercici d’estil i un inusual exemple de cinema de gènere dirigit per una dona en una indústria cinematogràfica, l’espanyola, que històricament no ha donat massa espai a la pluralitat de veus femenines. Hi ha, per descomptat, excepcions —del noir de Pilar Miró (Beltenebros), al thriller polític d’Helena Taberna (Yoyes), fins a arribar a l’slasher de Carlota Pereda (Cerdita), entre altres—, però, tot i així, el film de Jaurrieta destaca per ser una proposta que s’allunya d’una tendència intimista i naturalista present en bona part del cinema espanyol contemporani dirigit per dones, per navegar, sense prejudicis, entre gèneres i referents absolutament diversos.

L’autora d’Ana de dia (2018) es basa en dos textos teatrals per dur a terme una obra que és cinematogràfica fins a la medul·la. Jaurrieta adapta la peça teatral homònima de José Ramón Fernández qui, al seu torn, es va inspirar en Nina, un dels personatges de la icònica La gavina, d’Antón Chéjov. La directora i guionista parteix d’una idea present en totes dues obres —el retorn inesperat d’una dona al seu poble natal, després d’anys d’absència, travessada per les ferides, físiques i emocionals, d’un passat tenebrós— per desviar-se de seguida de manera sorprenent en convertir la seva Nina en la història d’una venjança entesa com un àpat que se serveix molt fred. La primera vegada que veiem la protagonista, amb el físic tibant i fibrós d’una Patrícia López Arnáiz extraordinària, camina pesadament sota la pluja, enfundada en un vestit vermell i carregant una escopeta amb unes bales que tenen nom i cognoms. A qui van destinades, i quins són els motius d’aquesta obstinada missió, constitueix el principal misteri que regirà un film que navega entre els codis del thriller de venjança (La núvia vestia de negre, de Truffaut, podria ser un referent, però també obres contemporànies de dones cineastes com Promising Young Woman de Fennell, The Nightingale de Kent i, potser, Revenge de Fargeat) i el western (la protagonista sembla un transsumpte de la Vienna de Johnny Guitar).

A partir d’aquesta poderosa escena inicial, Nina es desplega com una pel·lícula que es desenvolupa en dos temps, en dues èpoques diferents íntimament lligades entre si: un extraordinari treball de muntatge fulmina la distància entre la Nina adolescent (Aina Picarolo), víctima d’abús sexual per part d’un home molt més gran que ella (Dario Grandinetti, esgarrifós), i la Nina adulta (López Arnaiz), destruïda i traumatitzada per aquest abús. A través de seqüències tan virtuoses com la de la persecució pels estrets carrers del poble o la de la processó —que remet a un passatge extraordinari, gairebé idèntic, de Calle Mayor, de Bardem—, Jaurrieta i el seu muntador, Miguel A. Trudu, evidencien a nivell formal una de les tesis del film: l’abús sexual com a indicador d’una violència de gènere estructural i sistemàtica que permea tant el nostre passat com el nostre present, afectant múltiples generacions de dones.

És possible que Nina, que disposa d’una enèrgica posada en escena (l’ús expressiu del color remet al cinema de Nicholas Ray, però també al d’Almodóvar), un gran ús de les localitzacions (està rodada en diversos punts de la costa del nord d’Espanya), un elenc en estat de gràcia (López Arnaiz, amb ulleres de sol i llavis vermells, és el més proper que una actriu espanyola ha estat mai al carisma natural d’una rockstar com PJ Harvey) i una extraordinària banda sonora de Zeltia Montes (essencial per mantenir el film en un estat de tensió constant), sigui més eficaç com a pel·lícula de gènere que com a reflexió pausada sobre la violència sexual, els límits del consentiment i el silenci d’un entorn còmplice. Aquest últim tema, el de la complicitat de l’entorn familiar i social en l’abús sexual continuat d’un adult a una menor— que ja vam plantejar en un article anterior amb motiu de l’estrena d’El consentimiento— s’aborda tímidament, encara que no amb la profunditat que potser hagués requerit. L’escena de clausura, una confrontació entre heroïna i vilà que emula els duels finals del western —com ja vam veure a la trobada de La Núvia amb Bill en Kill Bill: Volum 2— confirma que el valor de Nina no radica tant en la complexitat del seu discurs sociopolític com en el fet de constituir un exemple inusual i molt interessant, en el si del cinema espanyol, d’aquesta tendència internacional del cinema contemporani dirigit per dones que s’apropia de gèneres considerats masculins per projectar catàrtiques i alliberadores fantasies de venjança contra el patriarcat.