FILMS

Crítica — Not a pretty picture: Com rodar la pel·lícula de la teva pròpia violació

La recuperació del film de Martha Coolidge, títol clau del cinema feminista dels setanta, no podia ser més oportuna en aquest moment de lluita per una cultura del consentiment sexual.

Eulàlia Iglesias

Not a pretty picture

Any 1975

País Estats Units

Direcció Martha Coolidge

Guió Martha Coolidge

Producció Coolidge Productions

Repartiment Michele Manenti
Jim Carrington
Anne Mundstuk
John Fedinatz
Amy Wright
Stephen Laurier
Hal Studer
Janet Morrison
Reed Birney
Diana Gold

Fotografia Don Lenzer, Fred Murphy

Muntatge Suzanne Pettit, Martha Coolidge

Música Tom Griffith

Distribució Atalante

Durada 83 min

Data d'estrena 1 de març del 2024

Sinopsi

El 1962, als 16 anys, la directora Martha Coolidge va ser violada durant una festa per part d'un company de classe més gran que ella. Dotze anys més tard, la cineasta examina aquesta agressió sexual viscuda en carn pròpia i recrea les circumstàncies que la van envoltar amb un grup d'actors en un loft atrotinat de Nova York.

Not a pretty picture

Any 1975

País Estats Units

Direcció Martha Coolidge

Guió Martha Coolidge

Producció Coolidge Productions

Repartiment Michele Manenti
Jim Carrington
Anne Mundstuk
John Fedinatz
Amy Wright
Stephen Laurier
Hal Studer
Janet Morrison
Reed Birney
Diana Gold

Fotografia Don Lenzer, Fred Murphy

Muntatge Suzanne Pettit, Martha Coolidge

Música Tom Griffith

Distribució Atalante

Durada 83 min

Data d'estrena 1 de març del 2024

Sinopsi

El 1962, als 16 anys, la directora Martha Coolidge va ser violada durant una festa per part d'un company de classe més gran que ella. Dotze anys més tard, la cineasta examina aquesta agressió sexual viscuda en carn pròpia i recrea les circumstàncies que la van envoltar amb un grup d'actors en un loft atrotinat de Nova York.

Aquest mes de març coincidiran en cartellera Not a Pretty Picture de Martha Coolidge i How to Have Sex, l’òpera prima de Molly Manning Walker. Dos films rodats gairebé amb mig segle de diferència i que tanmateix aborden, des d’estètiques diverses, una mateixa preocupació que parteix, a més, de l’experiència personal. Les dues pel·lícules se centren en com la cultura de la violació vertebra les dinàmiques de socialització d’adolescents i joves, sobretot a través dels ritus vinculats a la pèrdua de la virginitat i la desinhibició a les festes. L’obra que ara es recupera de Martha Coolidge se’ns desvela com un títol clau, però amb prou feines conegut, del cinema feminista dels setanta. Una pel·lícula amb la qual, probablement sense saber-ho, dialoguen moltes propostes contemporànies que des del cinema i les sèries s’estan qüestionant com articular les narratives sobre la violència sexual, en un panorama orfe de relats sobre el tema des de les perspectives femenines. Resulta impactant comprovar fins a quin punt fa cinquanta anys ja es plantejaven debats al voltant del consentiment i la cultura de la violació, i sobre la manera de representar l’abús sexual i els seus efectes. 

Coolidge parteix d’una proposta híbrida i autoreflexiva, amb la qual recrea a través de la ficció l’episodi en què va ser víctima d’un assalt sexual, alhora que documenta el procés de rodatge del film en qüestió. Des d’aquesta dialèctica, la directora es desvincula de les narratives hegemòniques aleshores dominants sobre el tema. Parlem de les ficcions en què la violació s’entén com un drama que ha de marcar fatalment la vida de la víctima perquè aquesta es consideri mereixedora de tal estatus, o dels rape and revenge que just irrompen als setanta, en què la fantasia masculina de violència esdevé l’única possibilitat de reacció per a una dona que no es conforma amb la condició de víctima passiva. Not a Pretty Picture fins i tot s’avança a l’hora d’oferir l’altra cara de la moneda de tantes comèdies juvenils que comencen a popularitzar-se sobretot als vuitanta, en què es normalitzen la cultura de la violació i la masculinitat tòxica com a formes de socialització habituals entre universitaris i adolescents.

En una seqüència a priori de transició, aquella en que els diferents personatges són al cotxe d’escapada cap a una festa a Nova York, la directora és capaç de plasmar les diferents personalitats de cadascun, els rols que adopten en el context d’una sortida de festa i el clima de flirteig, dominació i amenaça que imposa en Curly (Jim Carrington), en un escenari que en un altre tipus de film s’encararia des del registre del coming of age o de la comèdia juvenil, atès que congrega tots els arquetips habituals: hi ha el guaperes que lidera el grup, la noia virginal amb qui flirteja, el nerd objecte de burla i la parella que no para d’enrotllar-se. 

COOLIDGE, TRANSMET DES DEL REALISME LA PROGRESSIVA ATMOSFERA D’INCOMODITAT I AMENAÇA QUE S’INSTAL·LA EN L’AMBIENT PER L’ACTITUD AGRESSIVA D’EN CURLY, I AIXÍ DESNATURALITZA LES DINÀMIQUES SOCIALS FIXADES PER TANTES FICCIONS JUVENILS D’INCLINACIÓ SEXUAL.

Perquè Not a Pretty Picture subverteix els elements que han configurat el concepte tradicional de violació, associat a un atac sense previ avís que perpetra sempre un desconegut en un context de vulnerabilitat per a la víctima, el tòpic de l’assalt en un carreró fosc i solitari que pateix una dona sola de nit. Aquí, el violador és una persona propera, un company d’estudis més gran, i la violació es du a terme en el que es podria considerar un entorn segur, l’apartament d’un conegut que visiten amb altres col·legues. És un d’aquells escenaris que tradicionalment s’han llegit com a incompatibles amb la narrativa de l’abús sexual perquè se suposa que, en aquest context, qualsevol relació sexual no pot ser altra cosa que consentida. 

Si els esdeveniments abans i després de la violació se’ns mostren a través d’escenes de pura ficció, la violació en canvi es representa en tot moment dins del marc del seu propi rodatge, fins al punt que la càmera es mou en alguns moments per mostrar com tot plegat afecta la directora. Aquesta estratègia d’autoconsciència de la representació evita recrear-se en la violència de l’acte representat sense que això desactivi l’agressivitat que transmet. Alhora ofereix una reflexió sobre la posada en escena d’una violació i la implicació dels intèrprets que hi participen. Quan arribem a aquest punt, ja hem estat testimonis de diverses converses entre Coolidge i l’equip artístic del film en què comparteixen les visions pròpies sobre el tema.

L’actriu protagonista, Michele Manenti, també ha estat víctima de violència sexual en unes circumstàncies similars a les de Coolidge, i incorpora la seva experiència a l’actuació. I Carrington relata fins a quin punt reconeix en el seu personatge tant les accions d’amics i coneguts com alguns impulsos propis. A Not a Pretty Picture, Martha Coolidge converteix el procés de creació d’una pel·lícula en el vehicle amb el qual la seva experiència personal de la violència sexual esdevé un territori de reflexió col·lectiva i política. Una perspectiva que comparteix amb altres cineastes de l’època (Yvonne Rainer desplega una estratègia similar a Privilege) que troben en la consciència de la performativitat una manera de fer emergir la condició de privilegi, de rol o de violència que mou molts dels nostres comportaments suposadament “naturals”. També, com comprovem al final, la pel·lícula funciona igualment com a espai per confrontar el trauma i poder verbalitzar-ne les conseqüències.

CRÍTICA DIRECTORES Martha Coolidge

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Imma Merino

"Espigoladora de les realitats i els somnis d’Agnès Varda"

"En aquesta exposició al CCCB es vol posar de manifest la dimensió polimorfa de l'obra d'Agnès Varda, una creadora que sempre va estar reinventant-se, buscant noves formes".

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

ENTREVISTES

Lone Scherfig

"Una contadora d’històries"

Acostumada a treballar a diferents països i cinematografies, la veterana directora danesa Lone Scherfig es va atrevir a posar-se al capdavant d'una pel·lícula xilena, de producció espanyola i amb actors...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

ENTREVISTES

Dolores Fonzi

"Blondi, Mirko i la seva caòtica família"

“Blondi apareix com un personatge que és una mica el somni o el desig meu o de molts. La podem veure i dir: "M'hauria agradat tenir una mare així o...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

ENTREVISTES

Glorimar Marrero

"Cinema militant, cinema polític, cinema feminista"

'La pecera' és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s'atén i...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE