FILMS

Crítica — Not a pretty picture: Com rodar la pel·lícula de la teva pròpia violació

La recuperació del film de Martha Coolidge, títol clau del cinema feminista dels setanta, no podia ser més oportuna en aquest moment de lluita per una cultura del consentiment sexual.

Eulàlia Iglesias

Not a pretty picture

Any 1975

País Estats Units

Direcció Martha Coolidge

Guió Martha Coolidge

Producció Coolidge Productions

Repartiment Michele Manenti
Jim Carrington
Anne Mundstuk
John Fedinatz
Amy Wright
Stephen Laurier
Hal Studer
Janet Morrison
Reed Birney
Diana Gold

Fotografia Don Lenzer, Fred Murphy

Muntatge Suzanne Pettit, Martha Coolidge

Música Tom Griffith

Distribució Atalante

Durada 83 min

Data d'estrena 1 de març del 2024

Sinopsi

El 1962, als 16 anys, la directora Martha Coolidge va ser violada durant una festa per part d'un company de classe més gran que ella. Dotze anys més tard, la cineasta examina aquesta agressió sexual viscuda en carn pròpia i recrea les circumstàncies que la van envoltar amb un grup d'actors en un loft atrotinat de Nova York.

Not a pretty picture

Any 1975

País Estats Units

Direcció Martha Coolidge

Guió Martha Coolidge

Producció Coolidge Productions

Repartiment Michele Manenti
Jim Carrington
Anne Mundstuk
John Fedinatz
Amy Wright
Stephen Laurier
Hal Studer
Janet Morrison
Reed Birney
Diana Gold

Fotografia Don Lenzer, Fred Murphy

Muntatge Suzanne Pettit, Martha Coolidge

Música Tom Griffith

Distribució Atalante

Durada 83 min

Data d'estrena 1 de març del 2024

Sinopsi

El 1962, als 16 anys, la directora Martha Coolidge va ser violada durant una festa per part d'un company de classe més gran que ella. Dotze anys més tard, la cineasta examina aquesta agressió sexual viscuda en carn pròpia i recrea les circumstàncies que la van envoltar amb un grup d'actors en un loft atrotinat de Nova York.

Aquest mes de març coincidiran en cartellera Not a Pretty Picture de Martha Coolidge i How to Have Sex, l’òpera prima de Molly Manning Walker. Dos films rodats gairebé amb mig segle de diferència i que tanmateix aborden, des d’estètiques diverses, una mateixa preocupació que parteix, a més, de l’experiència personal. Les dues pel·lícules se centren en com la cultura de la violació vertebra les dinàmiques de socialització d’adolescents i joves, sobretot a través dels ritus vinculats a la pèrdua de la virginitat i la desinhibició a les festes. L’obra que ara es recupera de Martha Coolidge se’ns desvela com un títol clau, però amb prou feines conegut, del cinema feminista dels setanta. Una pel·lícula amb la qual, probablement sense saber-ho, dialoguen moltes propostes contemporànies que des del cinema i les sèries s’estan qüestionant com articular les narratives sobre la violència sexual, en un panorama orfe de relats sobre el tema des de les perspectives femenines. Resulta impactant comprovar fins a quin punt fa cinquanta anys ja es plantejaven debats al voltant del consentiment i la cultura de la violació, i sobre la manera de representar l’abús sexual i els seus efectes. 

Coolidge parteix d’una proposta híbrida i autoreflexiva, amb la qual recrea a través de la ficció l’episodi en què va ser víctima d’un assalt sexual, alhora que documenta el procés de rodatge del film en qüestió. Des d’aquesta dialèctica, la directora es desvincula de les narratives hegemòniques aleshores dominants sobre el tema. Parlem de les ficcions en què la violació s’entén com un drama que ha de marcar fatalment la vida de la víctima perquè aquesta es consideri mereixedora de tal estatus, o dels rape and revenge que just irrompen als setanta, en què la fantasia masculina de violència esdevé l’única possibilitat de reacció per a una dona que no es conforma amb la condició de víctima passiva. Not a Pretty Picture fins i tot s’avança a l’hora d’oferir l’altra cara de la moneda de tantes comèdies juvenils que comencen a popularitzar-se sobretot als vuitanta, en què es normalitzen la cultura de la violació i la masculinitat tòxica com a formes de socialització habituals entre universitaris i adolescents.

En una seqüència a priori de transició, aquella en que els diferents personatges són al cotxe d’escapada cap a una festa a Nova York, la directora és capaç de plasmar les diferents personalitats de cadascun, els rols que adopten en el context d’una sortida de festa i el clima de flirteig, dominació i amenaça que imposa en Curly (Jim Carrington), en un escenari que en un altre tipus de film s’encararia des del registre del coming of age o de la comèdia juvenil, atès que congrega tots els arquetips habituals: hi ha el guaperes que lidera el grup, la noia virginal amb qui flirteja, el nerd objecte de burla i la parella que no para d’enrotllar-se. 

Per seguir llegint cal registrar-se o tenir una subscripció.
Si ja tens un compte, accedeix aquí.

Registra't i podràs llegir 3 articles gratuïts al mes i fer comentaris

REGISTRA'T

subscripció mensual

4,99€

al mes

subscripció anual

49€

a l’ANY
PROVA GRATIS 15 DIES

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

Tria una de les nostres subscripcions per poder llegir tots els articles sense límits i així poder-te oferir els millors continguts:

SUBSCRIU-TE

Et queden 2/3 articles per llegir aquest mes

|

Subscriu-te si vols tenir accés il·limitat

Close