Crítica — Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat

La primera aposta de Pequeñas cartas indiscretas és perfecta: tornar a reunir dues de les millors actrius britàniques del moment, Olivia Colman i Jessie Buckley, en un film que els regala tot el protagonisme en permetre’ls actuar juntes i una davant de l’altra. A La hija oscura de Maggie Gyllenhaal, totes dues compartien personatge però no seqüències. Al contrari, en Pequeñas cartas indiscretas totes dues comparteixen espai, i són elles i el seu enfrontament i complicitat el que omple la història.

La segona aposta de Pequeñas cartas indiscretas és la de situar la història als anys vint del segle passat, acabada  la Primera Guerra Mundial i amb el conflicte irlandès per la independència ocupant l’atenció dels anglesos. El primer guió del fins ara actor Joony Sweet juga amb la nacionalitat irlandesa de la jove i desllenguada Rose Gooding per accentuar el rebuig de la hipòcrita i molt reaccionària societat d’aquesta petita ciutat.

Tercera aposta guanyadora del film:la seva ambientació i escenaris. Aquí entra en joc la directora Thea Sharrock i el seu impressionant treball al teatre com a directora artística. El seu bon ull per als decorats, el vestuari i l’escenografia fa que tot en aquest film d’època funcioni, sigui versemblant i contribueixi a enriquir una història que en si mateixa és molt senzilla.

I arribem a la història: un film de cartes enverinades, un tema completament impensable al nostre temps on les cartes enviades per correu ordinari han deixat pràcticament d’existir, i les maldats es llancen anònimament des de les xarxes socials, un mitjà molt més destructiu que les petites cartes indiscretes d’aquesta pel·lícula. Cartes plenes d’insults, maledicències i obscenitats fàcilment atribuïbles a la Rose, Jessie Buckley, una dona lliure amb una filla, disposada a divertir-se però que, en realitat, amaguen una maldat i una repressió que ella no té de cap manera.

La primera i principal receptora d’aquestes cartes és l’Edith, Olivia Colman, la solterona reprimida i aclaparada per un pare autoritari, veïna de la Rose a qui espia i enveja. Serà l’Edith la que denunciï la Rose poc abans que comencin a arribar cartes a altres persones del poble. En aquest context entra en joc el tercer personatge femení de la pel·lícula, el més nou i interessant, la jove policia d’origen indi Gladys Moss, interpretada per Anjana Vasan, una de les primeres dones policies de la Gran Bretanya que ha de patir la doble discriminació per part dels seus incompetents i inútils superiors per ser dona i d’una altra raça.

Pequeñas cartas indiscretas podria ser una comèdia de la Ealing, els estudis anglesos que van fer de la comèdia un gènere únic als anys quaranta del segle passat. Això és un elogi perquè l’excel·lència dels guions i l’humor del cinema de la Ealing no és fàcil d’aconseguir. Però Pequeñas cartas indiscretas és quelcom més, encara que estigui situada en una època passada, és un bon reflex de la nostra societat. Simplement canvieu cartes per tweets. Els abusos de poder no necessiten canviar-se: segueixen sent-hi.