Crítica — Piezas: Un puzle emocional format per nou peces aparentment inconnexes

Piezas neix d’un desig de contar no una, sinó diverses històries. La directora explica:  “Sempre m’ha interessat la crítica social perquè, en molts casos, la gent no s’atura a pensar per ella mateixa. Repeteixen allò que escolten del seu partit polític, la seva religió o les tradicions familiars. El meu objectiu és convidar a la reflexió sobre temes quotidians que solen ser incòmodes i que, en general, preferim no veure.”

Nou personatges són els protagonistes de nou petites peces gairebé de càmera, rodades en plans seqüència. Aparentment, les històries del Matias, la Cristina, la Nina, la Marina, la Mònica, la Paula, la Irene, la Natalia i l’Ana no tenen res a veure entre si. Són curts monòlegs, o com a molt un diàleg, en què els personatges posen en evidència un problema social.

Matías, l’únic protagonista masculí, és un cuiner argentí que denuncia la xenofòbia; la Cristina, una prostituta casolana amb una filla, fa un gir inesperat al final de la història; la Nina és una ballarina que rep la notícia que té un càncer just quan el seu amant l’abandona; la Marina i l’Alex simbolitzen una altra mena de maltractament domèstic entre una mare i el seu fill; la Mònica és l’exemple de la violència de gènere; la Paula, model anorèxica, pateix trastorns d’alimentació; la Irene és una mare adolescent incapaç de cuidar el seu bebè; la Natalia és humiliada amb un brutal assetjament sexual en una entrevista de feina i l’Anna és la reaccionària i conservadora propietària del restaurant on treballa el Matías.

A poc a poc, mentre coneixem els personatges, anem descobrint les subtils relacions que els uneixen, peces separades i perdudes que acaben per dibuixar un puzle de la nostra societat en la què cap dels personatges encaixa.

Piezas no és teatre filmat. L’ús de l’espai és molt cinematogràfic, des de la minúscula cuina on treballa Matías a la minimalista oficina on Natalia és assetjada per un home invisible, els llocs on es desenvolupen els personatges estan molt pensats i sovint fragmentats per una paret que divideix el pla. La fotografia juga amb la llum, els colors i les textures.

Deu actors i actrius s’involucren en aquestes peces amb monòlegs explosius, dolorosos i opressius. I no obstant no hi deixa d’haver un cert humor, una certa ironia i distanciament. Piezas no vol donar lliçons, només exposar situacions.

Estrenat al Festival de Moscou, el film ha tingut una llarga carrera per festivals internacionals en què ha aconseguit un total d’11 premis. Piezas és una pel·lícula incòmoda i irregular en les seves històries, a la qual no se li pot negar valentia i risc tant en els temes com en la forma de rodar-la. Sens dubte, una raresa.