Crítica — Políticamente incorrectos: L’atracció dels pols oposats

Quan encara no havia estrenat Chinas, el seu segon llargmetratge, Arantxa Echevarría ja estava rodant Políticamente incorrectos. Ara que s’estrena aquesta comèdia romàntica sobre la vida política, Arantxa Echevarría està rodant la quarta pel·lícula La infiltrada, on repeteix amb Carolina Yuste, la gran revelació del seu primer film Carmen y Lola. Una carrera meteòrica i per descomptat atípica en una indústria on les dones directores poden fer una primera pel·lícula amb relativa facilitat, però arribar a fer-ne una segona o una tercera, ja és molt més complicat.

A la filmografia eclèctica de la cineasta basca trobem drames i comèdies, però l’única cosa que tenen en comú tots els seus treballs és una mirada sobre la realitat que l’envolta, en uns casos amb guions propis com el de Carmen y Lola o Chinas, en altres basats en guions aliens que s’emporta al seu terreny. Encara que sembli un tema allunyat del seu cinema, no costa imaginar què és el que li va interessar del guió de Políticamente incorrectos, escrit per Olatz Arroyo, si recordem que el 2015 Arantxa Echevarría va rodar un curt titulat Yo, presidenta, on s’acostava a la política d’una manera desenfadada i fins a cert punt premonitòria de l’arribada dels populismes al poder.

En el cas de Políticamente incorrectos, la directora utilitza la comèdia més clàssica del món, la de la guerra de sexes que Katharine Hepburn i Spencer Tracy van portar a l’excel·lència en pel·lícules com La mujer del año (1942) o La costilla de Adan (1949). No pretenc comparar la sàtira d’Echevarría amb aquests films, però si val la pena assenyalar el fet que s’hagi atrevit a fer una comèdia com aquesta en una indústria on el gènere no sol estar ben vist. I menys fet per una dona.

És clar que la incorrecció de la impossible parella que fan la Laura, una divertida Adriana Torrebejano, i l’estoic Pablo, Juanlu González, un descobriment, és menys incorrecta del que es podria demanar. Fins i tot de vegades cau en una previsibilitat una mica vergonyosa. Però el ritme ràpid de l’acció, uns diàlegs àgils i punxants, l’efecte de reconeixement dels personatges que són fàcilment identificables amb autèntics polítics i, sobretot, la presència imprescindible d’Elena Irureta com la Victòria inspirada en Esperanza Aguirre i de Gonzalo de Castro com l’Alfonso, un socialista de manual, fan d’aquesta pel·lícula una sàtira política carregada de crítica, disfressada de comèdia romàntica.