Crítica — Prefereixo condemnar-me: El dret a estimar i ser estimada

Margarita Ledo és una dona important a la cultura gallega. Escriptora, investigadora i catedràtica de Comunicació Audiovisual, va debutar com a cineasta tardanament quan ja tenia 53 anys. Des d’aleshores, el seu nom s’ha convertit en una referència al cinema documental gallec, sobretot des que el 2020 va irrompre al terreny del cinema polític amb Nación, retrat de la lluita col·lectiva de les dones de la fàbrica de ceràmica d’A Pontesa. Quatre anys després, torna a sorprendre amb Prefereixo condemnar-me, un film que no és exactament un documental, però tampoc una ficció.

Utilitzant un mecanisme narratiu que recorda el de Las cuatro hijas, de la directora tunisiana Kaouther Ben Hania, Margarita Ledo confronta la Sagrario reial amb dues actrius que la representen: una com a nena abandonada en un internat de monges, l’altra com a jove poc submisa a les exigències d’un marit, marí mercant, que cada cop que torna a casa li dona una pallissa i li fa un fill.

La Sagrario d’ara mateix, una de les primeres dones que es van divorciar al Ferrol, contempla la vida interpretada per aquestes dues actrius, conversa amb elles sobre la seva manera d’entendre la societat i accepta el diàleg impossible que la directora estableix entre la Sagrario jove i Antígona, una figura poètica/política que li serveix de cor amb un discurs sobre com sobreviure en una societat controladora i repressiva.