Crítica — Prefereixo condemnar-me: El dret a estimar i ser estimada

Margarita Ledo és una dona important a la cultura gallega. Escriptora, investigadora i catedràtica de Comunicació Audiovisual, va debutar com a cineasta tardanament quan ja tenia 53 anys. Des d’aleshores, el seu nom s’ha convertit en una referència al cinema documental gallec, sobretot des que el 2020 va irrompre al terreny del cinema polític amb Nación, retrat de la lluita col·lectiva de les dones de la fàbrica de ceràmica d’A Pontesa. Quatre anys després, torna a sorprendre amb Prefereixo condemnar-me, un film que no és exactament un documental, però tampoc una ficció.

Utilitzant un mecanisme narratiu que recorda el de Las cuatro hijas, de la directora tunisiana Kaouther Ben Hania, Margarita Ledo confronta la Sagrario reial amb dues actrius que la representen: una com a nena abandonada en un internat de monges, l’altra com a jove poc submisa a les exigències d’un marit, marí mercant, que cada cop que torna a casa li dona una pallissa i li fa un fill.

La Sagrario d’ara mateix, una de les primeres dones que es van divorciar al Ferrol, contempla la vida interpretada per aquestes dues actrius, conversa amb elles sobre la seva manera d’entendre la societat i accepta el diàleg impossible que la directora estableix entre la Sagrario jove i Antígona, una figura poètica/política que li serveix de cor amb un discurs sobre com sobreviure en una societat controladora i repressiva.

La història de Sagrario és clarament feminista. Cansada de la seva vida, Sagrario es va enamorar d’un home bo amb qui va tenir una filla. Un home casat que no va patir les conseqüències del seu amor de la mateixa manera que ella. El 1972, quan tenia 33 anys, la Sagrario va ser denunciada per adúltera davant el Tribunal Eclesiàstic que estranyament la va absoldre en escoltar les seves raons. Prefereixo condemnar-me és, a més, una història de lluita de classes i una reivindicació de la feina de les mariscadores de les ries gallegues, un dels treballs més durs que es poden fer.

Combinant els llenguatges del present real, la representació abstracta del passat i els materials d’arxiu, com l’interessant reportatge de Carmen Sarmiento sobre la despenalització de l’adulteri, censurat per TVE el 1976 i emès el 1978, Margarita Ledo construeix un documental inclassificable, en què es barregen orgànicament un altre tipus de llenguatges que ella mateixa enumera: “la literatura, amb les poetes Eva Veiga i Luisa Villalta; la plàstica, amb Maruja Mallo, des de les avantguardes i Segura Torrella, des de la pintura de tema local; la música, amb la performance de Mónica de Nut i la composició original de la banda sonora del film, de la mà d’una autora molt jove, Carmen Rodríguez”.

Tot això fa de Prefereixo condemnar-me una pel·lícula diferent, potser no rodona, potser una mica ambiciosa en els seus referents: Bergman, Bresson, Kaurismäki, Marguerite Duras, però interessant, a més d’arriscada, tant en la posada en escena, com en el missatge últim de la història: “encara que emergeixen la violència, el maltractament, la manca de drets, alhora que una atmosfera social opressiva, en realitat del que tracta la pel·lícula és del que totes i tots desitgem: estimar i ser estimats”.