Crítica — Priscilla: Una relació tòxica

Reconeixem una pel·lícula de Sofia Coppola ja a les seves primeres imatges. El seu gust exquisit pels objectes i els colors, l’ús de la música, els enquadraments inesperats, són un senyal d’identitat del seu cinema. Això, que és el millor, és també el més perillós per entrar a Priscilla, el seu darrer treball. Perillós perquè produeix una sensació de repetició, de quelcom que ja has vist. El que a Lost in Translation o Maria Antonieta era fresc i sorprenent, cau a Priscilla en un cert manierisme formal que li fa perdre part de la força.

Des del seu debut el 1999 amb Las vírgenes suicidas, Sofia Coppola ha dirigit curts, videoclips i pel·lícules de ficció, alternant històries originals, Somewhere o A Very Murray Christmas, potser les seves pel·lícules més originals en tots els sentits, amb adaptacions literàries i fins i tot remakes de pel·lícules dels 70. Però a totes ha demostrat una gran capacitat per a la recreació de les èpoques i els llocs, i una utilització de la banda sonora no com a il·lustració sinó com a diàleg amb la narració.

Totes dues coses són importants a Priscilla. La història d’amor entre la jove Priscilla des que coneix un Elvis ple d’enyorança el 1959 fins al 1972, quan es van separar definitivament, no deixa de ser un biopic clàssic explicat des del punt de vista de la mateixa Priscilla, autora del llibre en què es basa el guió i productora de la pel·lícula. Això vol dir que tot està mediatitzat per la seva memòria i la manera de recordar-ho. Coppola no ha volgut, o no ha pogut, incloure cap altre punt de vista cenyint-se a Priscila i la seva evolució/manipulació física i sentimental a mans d’un Elvis insegur i controlador.