Crítica — Querer: Aprendre a estimar-se una mateixa

Alauda Ruiz de Azúa va saltar a la primera línia del cine espanyol amb Cinco lobitos, una revelació i la confirmació que hi havia una veu nova al cinema dirigit per dones. Va ser aquesta pel·lícula, i la seva llarga trajectòria amb curts multipremiats, el que va portar els productors Koldo Zuazua i Juan Moreno a proposar-li una idea molt abstracta que va néixer arran de l’aprovació de la llei del “només sí és sí”, una llei que deixava oberta la porta a plantejar una situació considerada normal fins aleshores com a constitutiva de delicte: el consentiment dins d’una relació conjugal.

La directora es va adonar del potencial que tenia aquest tema, va acceptar el repte sense dubtar-ho i es va posar a treballar amb dos guionistes més, Júlia de Paz i Eduard Sola. Quan van començar les primeres converses, tots tres es van adonar que el tema demanava més temps, que demanava una sèrie i no una pel·lícula. La sèrie els permetia jugar amb les el·lipsis, amb el pas dels anys en un procés que dura molt de temps i, sobretot, els donava l’oportunitat d’explorar les emocions dels personatges.

Des del principi sabien que aquesta sèrie no donaria respostes sinó que provocaria preguntes, volien fugir del melodrama i l’exageració, de l’esquematisme de bons i dolents. La història demanava matisar tota la gamma de grisos, de dubtes, de mirades. La història de Miren i la seva família necessitava el temps que donava una sèrie de televisió a la qual es van enfrontar amb criteris de realització purament cinematogràfics.

Querer parla d’una família de Bilbao. Miren, la mare, pot ser exemple de moltes altres dones que han passat per una situació molt semblant, però Nagore Aranburu no volia erigir-se en representant d’un col·lectiu, volia enfocar el personatge des de la vivència d’una persona, des de la seva cuina, des de la seva intimitat. Això dona encara més força a una història que des d’allò íntim i quotidià assoleix una dimensió política.