SÈRIES

Crítica — Querer: Aprendre a estimar-se una mateixa

Alauda Ruiz de Azúa s'enfronta en la seva primera sèrie a un problema del qual es parla molt poc: els abusos sexuals dins del matrimoni.

Nuria Vidal

Querer

País Espanya

Any 2024

Direcció Alauda Ruiz de Azúa

Guió Alauda Ruiz de Azúa
Eduard Sola
Júlia de Pau

Producció Movistar Plus+
Feelgood Media
Kowalski Films

Repartiment Nagore Aranburu
Pedro Casablanc
Miguel Bernardeau
Iván Pellicer

Fotografia Sergi Gallardo

Muntatge Andrés Gil

Distribució Movistar Plus+

Durada 4 episodis de 50 min

Estrena 17 d'octubre del 2024

Sinopsi

Després de 30 anys de matrimoni i dos fills en comú, Miren abandona el domicili conjugal i denuncia el seu marit per violació continuada. Aquesta greu acusació obliga els fills a triar entre creure la seva mare o recolzar un pare que defensa la seva innocència. Un viatge familiar que avança en paral·lel al judicial amb un mateix objectiu: conèixer la veritat.

Querer

País Espanya

Any 2024

Direcció Alauda Ruiz de Azúa

Guió Alauda Ruiz de Azúa
Eduard Sola
Júlia de Pau

Producció Movistar Plus+
Feelgood Media
Kowalski Films

Repartiment Nagore Aranburu
Pedro Casablanc
Miguel Bernardeau
Iván Pellicer

Fotografia Sergi Gallardo

Muntatge Andrés Gil

Distribució Movistar Plus+

Durada 4 episodis de 50 min

Estrena 17 d'octubre del 2024

Sinopsi

Després de 30 anys de matrimoni i dos fills en comú, Miren abandona el domicili conjugal i denuncia el seu marit per violació continuada. Aquesta greu acusació obliga els fills a triar entre creure la seva mare o recolzar un pare que defensa la seva innocència. Un viatge familiar que avança en paral·lel al judicial amb un mateix objectiu: conèixer la veritat.

Alauda Ruiz de Azúa va saltar a la primera línia del cine espanyol amb Cinco lobitos, una revelació i la confirmació que hi havia una veu nova al cinema dirigit per dones. Va ser aquesta pel·lícula, i la seva llarga trajectòria amb curts multipremiats, el que va portar els productors Koldo Zuazua i Juan Moreno a proposar-li una idea molt abstracta que va néixer arran de l’aprovació de la llei del “només sí és sí”, una llei que deixava oberta la porta a plantejar una situació considerada normal fins aleshores com a constitutiva de delicte: el consentiment dins d’una relació conjugal.

La directora es va adonar del potencial que tenia aquest tema, va acceptar el repte sense dubtar-ho i es va posar a treballar amb dos guionistes més, Júlia de Paz i Eduard Sola. Quan van començar les primeres converses, tots tres es van adonar que el tema demanava més temps, que demanava una sèrie i no una pel·lícula. La sèrie els permetia jugar amb les el·lipsis, amb el pas dels anys en un procés que dura molt de temps i, sobretot, els donava l’oportunitat d’explorar les emocions dels personatges.

Des del principi sabien que aquesta sèrie no donaria respostes sinó que provocaria preguntes, volien fugir del melodrama i l’exageració, de l’esquematisme de bons i dolents. La història demanava matisar tota la gamma de grisos, de dubtes, de mirades. La història de Miren i la seva família necessitava el temps que donava una sèrie de televisió a la qual es van enfrontar amb criteris de realització purament cinematogràfics.

Querer parla d’una família de Bilbao. Miren, la mare, pot ser exemple de moltes altres dones que han passat per una situació molt semblant, però Nagore Aranburu no volia erigir-se en representant d’un col·lectiu, volia enfocar el personatge des de la vivència d’una persona, des de la seva cuina, des de la seva intimitat. Això dona encara més força a una història que des d’allò íntim i quotidià assoleix una dimensió política.

AQUEST JUDICI POSA EN EVIDÈNCIA L’ABSOLUTA FALTA DE CONSCIÈNCIA QUE TÉ EL MARIT DE SER UN AGRESSOR, AL MATEIX TEMPS QUE OBLIGA ELS TESTIMONIS A DESPULLAR-SE DAVANT D’UN PROBLEMA QUE FINS ALESHORES MAI NO HAVIEN SENTIT COM A TAL.

Quan Miren decideix denunciar el seu marit, provoca un petit terratrèmol a la seva família i a la tancada societat bilbaïna. Les dones casades no denuncien els seus marits. I encara menys una dona casada amb un home que encarna el poder econòmic i social de la ciutat. La sèrie és, en aquest sentit, un exemple d’una altra lluita de classes, la que es dirimeix en una família on un dels conjugues prové d’una altra classe social. Miren Torres ve del marge esquerre de la ria, d’un barri popular, Íñigo Gorosmendi, el seu marit, és membre d’una rica família tradicional bilbaïna.

Dividida en quatre capítols, sense perdre mai el centre que és Miren, la sèrie s’obre a altres punts de vista: el del marit, Íñigo, interpretat amb una gran solidesa i ambigüitat per Pedro Casablanc; el del fill gran, Aitor, serè i dur interpretat per Miguel Bernardeau, un home casat i amb un fill que acaba per adonar-se que en realitat és un mirall del seu pare; el fill petit, Jon, un sensible Iván Pellicer, que descobreix en si mateix la mateixa humiliació que sa mare i acaba per entendre-la.

La tensió entre els personatges, els dubtes que fan que de vegades se sentin més propers a la mare o al pare, els dubtes a la pròpia audiència davant d’una situació tan comuna i tan assumida, són alguns dels elements que fan que aquesta sèrie sigui necessària, útil. Però, a més, des de la perspectiva de la posada en escena, és sens dubte profundament cinematogràfica. El cinema permet mostrar allò que no es veu, allò intangible, permet que una mirada o un gest, una il·luminació o un silenci, transmetin aquest dolor, aquesta por que no es verbalitza, que no s’expressa.

La sèrie va ser rigorosa en la seva investigació prèvia, en què els guionistes van parlar amb jutges, advocats, víctimes i agressors, i el seu moment més important  és el judici. Rodat amb un realisme sec i una ambientació fidel, aquest judici posa en evidència l’absoluta falta de consciència que té el marit de ser un agressor  ―ell mai no va aixecar la mà contra la seva dona o els seus fills, mai no els va faltar res―, al mateix temps que obliga els testimonis a despullar-se davant d’un problema que fins aleshores mai no havien sentit com a tal.

Querer confirma la directora Alauda Ruiz de Azúa com una de les figures més sòlides de l’audiovisual espanyol. És una sèrie indispensable.

CRÍTICA DIRECTORES Sèrie

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Mar Coll

"Retrat d’una maternitat dissident"

Entrevista a Mar Coll, directora de ‘Salve Maria’

FILMS

Crítica

"Salve Maria: Per què no l’estimo?"

Mar Coll s'atreveix amb un tema molt difícil i ple d'arestes en intentar explicar el rebuig d'una mare jove cap al seu fill i l'obsessió que desenvolupa quan comença a...

FILMS

Crítica

"#SeAcabó: Diario de las campeonas: Anatomia d’un instant"

El 20 d'agost del 2023 passarà a la història com el dia que la selecció espanyola femenina de futbol va guanyar el seu primer Mundial, una fita que immediatament va...

FILMS

Crítica

"Woman Of… : L’experiència d’una dona trans en la Polònia moderna"

Małgorzata Szumowska i Michał Englert conformen un gran fresc de reivindicació dels drets LGTBIQ+ al seu país en un film de gran sensibilitat audiovisual.

FILMS

Crítica

"Rita: El que veu una nena"

Paz Vega col·loca la càmera a l'alçada dels ulls de la Rita, una nena de set anys, per explicar-nos com veu la violència masclista que el seu pare exerceix sobre...

ENTREVISTES

Alauda Ruiz de Azúa

"El consentiment té moltes cares"

“Nos dimos cuenta desde el principio de que estábamos cuestionando los grandes conceptos: ¿Qué es juzgar? ¿Qué es perder? En el último episodio pensamos mucho en el tema de la...

FILMS

Crítica

"Luka: El desert dels bàrbars"

Jessica Woodworth, codirectora amb Peter Brosens de 'La quinta estación', que va competir en 2012 en la secció oficial del Festival de Venècia, signa en solitari una adaptació impecable a...

FILMS

Crítica

"La sustancia: Més jove, més bonica, més perfecta. Com tu, però millor"

Després del seu debut el 2017 amb 'Revenge', la directora francesa Coralie Fargeat torna amb 'La sustancia', un desmesurat film que farà les delícies de la gent aficionada al body...

FILMS

Crítica

"La infiltrada: A la boca del llop"

El thriller polític d'Arantxa Echevarría s'atreveix a explicar una història espinosa i oculta en el context del món etarra dels anys noranta.

ENTREVISTES

Carlota Pereda

"“No hi ha res més interessant que intentar esbrinar per què som com som”"

El 2022, Carlota Pereda va presentar l‘angoixant i pertorbadora 'Cerdita' al Festival de Sitges. Amb guió original de la pròpia directora i rodat a Extremadura, la pel·lícula estava inspirada en...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE