Crítica — Querer: Aprendre a estimar-se una mateixa
Alauda Ruiz de Azúa s'enfronta en la seva primera sèrie a un problema del qual es parla molt poc: els abusos sexuals dins del matrimoni.
Querer
País Espanya
Any 2024
Direcció Alauda Ruiz de Azúa
Guió
Alauda Ruiz de Azúa
Eduard Sola
Júlia de Pau
Producció
Movistar Plus+
Feelgood Media
Kowalski Films
Repartiment
Nagore Aranburu
Pedro Casablanc
Miguel Bernardeau
Iván Pellicer
Fotografia Sergi Gallardo
Muntatge Andrés Gil
Distribució Movistar Plus+
Durada 4 episodis de 50 min
Estrena 17 d'octubre del 2024
Sinopsi
Després de 30 anys de matrimoni i dos fills en comú, Miren abandona el domicili conjugal i denuncia el seu marit per violació continuada. Aquesta greu acusació obliga els fills a triar entre creure la seva mare o recolzar un pare que defensa la seva innocència. Un viatge familiar que avança en paral·lel al judicial amb un mateix objectiu: conèixer la veritat.
Querer
País Espanya
Any 2024
Direcció Alauda Ruiz de Azúa
Guió
Alauda Ruiz de Azúa
Eduard Sola
Júlia de Pau
Producció
Movistar Plus+
Feelgood Media
Kowalski Films
Repartiment
Nagore Aranburu
Pedro Casablanc
Miguel Bernardeau
Iván Pellicer
Fotografia Sergi Gallardo
Muntatge Andrés Gil
Distribució Movistar Plus+
Durada 4 episodis de 50 min
Estrena 17 d'octubre del 2024
Sinopsi
Després de 30 anys de matrimoni i dos fills en comú, Miren abandona el domicili conjugal i denuncia el seu marit per violació continuada. Aquesta greu acusació obliga els fills a triar entre creure la seva mare o recolzar un pare que defensa la seva innocència. Un viatge familiar que avança en paral·lel al judicial amb un mateix objectiu: conèixer la veritat.
Alauda Ruiz de Azúa va saltar a la primera línia del cine espanyol amb Cinco lobitos, una revelació i la confirmació que hi havia una veu nova al cinema dirigit per dones. Va ser aquesta pel·lícula, i la seva llarga trajectòria amb curts multipremiats, el que va portar els productors Koldo Zuazua i Juan Moreno a proposar-li una idea molt abstracta que va néixer arran de l’aprovació de la llei del “només sí és sí”, una llei que deixava oberta la porta a plantejar una situació considerada normal fins aleshores com a constitutiva de delicte: el consentiment dins d’una relació conjugal.
La directora es va adonar del potencial que tenia aquest tema, va acceptar el repte sense dubtar-ho i es va posar a treballar amb dos guionistes més, Júlia de Paz i Eduard Sola. Quan van començar les primeres converses, tots tres es van adonar que el tema demanava més temps, que demanava una sèrie i no una pel·lícula. La sèrie els permetia jugar amb les el·lipsis, amb el pas dels anys en un procés que dura molt de temps i, sobretot, els donava l’oportunitat d’explorar les emocions dels personatges.
Des del principi sabien que aquesta sèrie no donaria respostes sinó que provocaria preguntes, volien fugir del melodrama i l’exageració, de l’esquematisme de bons i dolents. La història demanava matisar tota la gamma de grisos, de dubtes, de mirades. La història de Miren i la seva família necessitava el temps que donava una sèrie de televisió a la qual es van enfrontar amb criteris de realització purament cinematogràfics.
Querer parla d’una família de Bilbao. Miren, la mare, pot ser exemple de moltes altres dones que han passat per una situació molt semblant, però Nagore Aranburu no volia erigir-se en representant d’un col·lectiu, volia enfocar el personatge des de la vivència d’una persona, des de la seva cuina, des de la seva intimitat. Això dona encara més força a una història que des d’allò íntim i quotidià assoleix una dimensió política.
AQUEST JUDICI POSA EN EVIDÈNCIA L’ABSOLUTA FALTA DE CONSCIÈNCIA QUE TÉ EL MARIT DE SER UN AGRESSOR, AL MATEIX TEMPS QUE OBLIGA ELS TESTIMONIS A DESPULLAR-SE DAVANT D’UN PROBLEMA QUE FINS ALESHORES MAI NO HAVIEN SENTIT COM A TAL.
Quan Miren decideix denunciar el seu marit, provoca un petit terratrèmol a la seva família i a la tancada societat bilbaïna. Les dones casades no denuncien els seus marits. I encara menys una dona casada amb un home que encarna el poder econòmic i social de la ciutat. La sèrie és, en aquest sentit, un exemple d’una altra lluita de classes, la que es dirimeix en una família on un dels conjugues prové d’una altra classe social. Miren Torres ve del marge esquerre de la ria, d’un barri popular, Íñigo Gorosmendi, el seu marit, és membre d’una rica família tradicional bilbaïna.
Dividida en quatre capítols, sense perdre mai el centre que és Miren, la sèrie s’obre a altres punts de vista: el del marit, Íñigo, interpretat amb una gran solidesa i ambigüitat per Pedro Casablanc; el del fill gran, Aitor, serè i dur interpretat per Miguel Bernardeau, un home casat i amb un fill que acaba per adonar-se que en realitat és un mirall del seu pare; el fill petit, Jon, un sensible Iván Pellicer, que descobreix en si mateix la mateixa humiliació que sa mare i acaba per entendre-la.
La tensió entre els personatges, els dubtes que fan que de vegades se sentin més propers a la mare o al pare, els dubtes a la pròpia audiència davant d’una situació tan comuna i tan assumida, són alguns dels elements que fan que aquesta sèrie sigui necessària, útil. Però, a més, des de la perspectiva de la posada en escena, és sens dubte profundament cinematogràfica. El cinema permet mostrar allò que no es veu, allò intangible, permet que una mirada o un gest, una il·luminació o un silenci, transmetin aquest dolor, aquesta por que no es verbalitza, que no s’expressa.
La sèrie va ser rigorosa en la seva investigació prèvia, en què els guionistes van parlar amb jutges, advocats, víctimes i agressors, i el seu moment més important és el judici. Rodat amb un realisme sec i una ambientació fidel, aquest judici posa en evidència l’absoluta falta de consciència que té el marit de ser un agressor ―ell mai no va aixecar la mà contra la seva dona o els seus fills, mai no els va faltar res―, al mateix temps que obliga els testimonis a despullar-se davant d’un problema que fins aleshores mai no havien sentit com a tal.
Querer confirma la directora Alauda Ruiz de Azúa com una de les figures més sòlides de l’audiovisual espanyol. És una sèrie indispensable.