Crítica — Quién vio los templos caer: L’eclipsi del món

“El miracle que presenciaran és possible gràcies a la fe de totes les persones que han participat en aquest film”. Aquest rètol obre Quién vio los templos caer abans de donar pas a uns crèdits que veurem a l’inici en lloc del final. No és un gest arbitrari, sinó un que anticipa l’esperit que mou l’òpera prima de Lucía Selva, descol·locant, des d’un primer moment, la nostra percepció del temps per apel·lar a la fantasia com a mitjà per conèixer i retratar la realitat.

Plans d’esglésies, edificis i coves presenten una Granada entre el folklore i la fantasmagoria. La ciutat és la protagonista i, amb ella, dos homes. El primer, Chorrojumo, encarna la tradició oral: un gitano del segle XIX que, explica la veu en off, “recorria Granada ensenyant-la als primers viatgers que van arribar a aquesta terra a la recerca d’altres temps”. Chorrojumo interactua amb algunes de les persones que viuen a la ciutat contemporània —sorgeix la pregunta sense resposta sobre si és un espectre o un home real— fins que coneix un jove d’origen marroquí a la recerca d’una porta que el conduiria als seus avantpassats i a les seves avantpassades. En un trencament de temporalitats, tots dos deambulen (hi ha també un cert ritualisme) pels racons d’una ciutat en què es percep simultàniament el pes del present i del passat.

Aquest contrast travessa tota la pel·lícula: la màgia pròpia de la trobada entre aquests dos personatges xoca constantment amb la presència ineludible de turistes fent fotos de l’Alhambra, parlant en diferents idiomes i perdent-se pels mateixos carrerons on una dona estén la roba o tres nois s’asseuen a passar la tarda. Gestos subtils que s’acompanyen d’altres símbols més evidents, com el de la bandera d’Andalusia trencada o la publicitat de “coves de luxe” just quan Chorrojumo surt d’una d’aquestes construccions típiques de la zona, històricament vinculades a la classe treballadora i a la població gitana.