Crítica — Reas: La llum que es filtra entre els barrots

Al llarg de més de dues dècades, l’argentina Lola Arias ha desenvolupat una sòlida carrera, especialment com a directora teatral, però també com a artista visual, performer, escriptora, i fins i tot directora de cinema, generant entre tots aquests àmbits una sèrie de relacions creuades. És per aquesta raó que podem trobar-nos la seva obra tant en un museu com en una galeria d’art, un teatre o una sala de cinema.

Coneguda per ser una de les principals representants del (mal?) anomenat “teatre documental”, Arias ha treballat en nombroses ocasions amb actors i actrius no professionals, partint de fets reals esdevinguts en les seves vides per, a continuació, escriure els diversos textos teatrals i/o guions, dinamitant així les clàssiques estructures jeràrquiques que predominen tant al cinema com al teatre i apostant per un treball molt més col·lectiu, horitzontal i basat en el diàleg. Aquest va ser el mètode que va utilitzar en la seva anterior pel·lícula, Teatro de Guerra, i aquest és també el mètode utilitzat en Reas.

I si el germen de Teatro de Guerra va ser l’obra de teatre Campo minado, en aquest cas s’inverteix l’ordre i Reas és el film que donarà lloc posteriorment a Los días afuera, obra teatral que vam tenir l’ocasió de veure a Barcelona fa uns mesos durant el Festival Grec. L’origen de tot el projecte es remunta a un taller teatral que Arias va impartir fa ja uns quants anys a la presó d’Ezeiza. Va ser allà on es va adonar de la importància que tenia la música per a les preses i de com podria ser interessant fer un musical al respecte, una obra que mostrés com la música es converteix, en un context com el de la presó, en una eina de resiliència. De fet, aquesta era la seva intenció inicial: gravar la pel·lícula a la mateixa presó i que la protagonitzessin persones que estaven complint condemna, però les nombroses limitacions, les restrictives condicions de seguretat i l’arribada de la pandèmia, entre d’altres raons, van acabar fent aquest pla inviable. És per això que la idea es va transformar i Arias va decidir finalment gravar en l’antiga presó de Caseros.